dimarts, de setembre 19, 2006

Post Matagays Montserrat

Una crusa feta amb el cap va donar com a resultat 14h 35' i acabar sencer.

Tot va començar a les 12h del matí, la Núria i jo vam anar a buscar el joanf a Vilassar (de Dalt ;)
Passat a 1/4 d'una ja erem a Collformic per agafar el número de sortida (sembla com quan vas al metge). Ens van donar hora a les 18:05. Encara no havia vist el Francesc i no hi havia cobertura. A qui si ens vam trobar va ser al Jordi de Girona i el Miquel de l'Estartit amb 2 amics seus. Vam anar a dinar amb ells i la Marina al restaurant que hi ha al coll. La secció de Banyoles (Narcís, Pere "moreno", Miquel i "l'avi" Fidel) anaven a dinar a un altre lloc. En total hi havia uns 2800 participants (a veure si us trobeu a la foto).


Com que l'any passat va ploure molt, la intenció era quedar-se al restaurant fins a l'hora de sortida. Per fora cada vegada hi havia més gent, i vam veure el Xavi de Sabadell; aniria fort com sempre. A qui no vaig veure va ser al Santi de la Llagosta, que les porta totes fetes, però segur que estava per allà.

Això de les marxes és una mica com la fórmula 1, l'estratègia hi juga molt. A l'anterior Montserrat-Reus vaig fallar amb els "slicks", i aquesta vegada ho portava tot planejat perquè no passés res; pensava córrer tot el pla de la calma i la baixada fins Aiguafreda per passar llavors a ritme de caminador fins al cementiri de Vacarisses, a 12km de l'arribada de Montserrat. Si em trobava bé, pensaría en córrer a trot lleuger fins a Monistrol. La pujada al monestir ja dependria de les forces que quedéssin.

Els de Girona sortien a les 17:30h i ens vam acomiadar. Just abans de sortir vam veure el Francesc de Badalona i ens va fer alguna d'aquestes fotos que veieu per aqui. El temps, malgrat ennuvolat, no semblava que es decidís a ploure.

A les 18:05 sortiem el joanf i jo.

Com estava previst, vam anar corrents a un ritme suau pel pla de la Calma. Anávem avançant a la gent que anava a peu, i els que corrien ens passaven. El fet de sortir a primera hora és important per no trobar embussaments a la baixada cap aiguafreda, i a més, quanta menys gent ha passat pel camí, menys enfangades estan les pedres per les trepitjades de la gent. Un altre factor important és la llum; si surts abans, arribes a aiguafreda amb molta claror de sol, i a la baixada és important per no ensopegar. Com podeu llegir i llegireu, l'estratègia és molt important perquè tot et vagi de cara.

El joanf anava al meu costat, malgrat que una mica pesat amb les seves botes i esbufegava de tant en tant. Per moments pensava que petaria, i no entenia perquè s'entestava en anar al meu ritme. Des del pla de la calma es veia la silueta de les muntanyes de Montserrat; semblava tant lluny!

Tot just abans d'arribar a Aiguafreda vaig aprofitar que va anar al labavo per estirar una mica el ritme. Si no em seguia, confiava en que el Joan s'ajustaria al seu propi pas i acabaria a Montserrat en bon estat. Al poble hi havia el Josep, el pare del Francesc amb les seves germanes fent d'assistència. El temps just de saludar-lo i seguir com un llampec.

La pujada cap al pla de la garga i el control 2 ha canviat, ja no va pel corriol i perd una mica l'encat, però donat la massificació de participants potser és millor anar per la pista. Al control 2 es començava a fer fosc, però no va ser fins l'avituallament que vaig encendre el frontal. Allà ja hi havia els primers que demanaven réflex a la Creu Roja; i bastanta gent s'ho començava a prendre amb calma. Un altre dels avantatges de sortir abans és que evites les cues dels avituallaments i a més tens tot el menjar que vols. Comparat amb altres caminades de la Copa Catalana, la Matagalls-Montserrat la trobo excessivament massificada, però potser és una oportunitat perquè la gent que no les fa mai ho provi i s'hi enganxi.

Em vaig enganxar a un grup que anava a bon ritme perquè de nit no és recomanable anar sol, i perquè hi ha un tros que sempre em perdo a les fosques. Hi havia gent que em passava corrents; jo tranquil perquè no era la meva cursa aquella. De sobte em va passar el Miquel de l'estartit; anava fent escàndol com sempre, i amb companya femenina (com no és tant sovint ;); anava al seu pas de marxador que costa seguir-lo, i fins i tot diria que corria a algun tros (poc habitual en ell).

Al cap de poc m'atrapa el joanf. El paio enlloc d'afluixar havia apretat el pas per atrapar-me! Està ben grillat. Anava una mica esfondrat, amb el seu pas "cansino" i bufava un pèl, però per la resta bé. No tenia molt clar si petaría al control 4 o al 5. Fins i tot gosava avançar-se una mica enganxat a algú que passava corrents amb l'excusa "d'estirar les cames".

La gent que corria i els km van anar passant fins a St. Llorenç, la meitat del camí. Allà ens vam tornar a veure amb bastants d'aquests que corrien al principi, i no feien pinta de voler continuar. A St. Llorenç ens vam revisar els peus, posar baselina/compeed, canvi de mitjons i una mica de menjar per refer el cos. El síndrome de "bola de pa a la boca" començava a aparèixer, quan els entrepans no et passen i se t'acumula el menjar a la boca en forma de bola pastosa.

Al cap d'uns 20 minutets de parada ens posem en marxa quan arriba la Marina amb el Jaume de Sant Boi. Pels qui no el coneixeu, us comento que el Jaume ha fet la carros de foc en 18 hores. Aquesta vegada havia tingut un menjar familiar i em sembla que no anava gaire bé.

Tot seguit de St. Llorenç ve la pujada a La Mola. És en aquest moment que el joanf em vacila i pren un ritme fort per deixar-me enrere. Al principi, m'agafa desprevingut i no forço per atrapar-lo; senzillament em limito a anar accelerant el pas. Anava atrapant a la gent en pujada, però el joan no apareixia; alguns s'enganxaven a roda aprofitant l'embranzida, però la veritat es que anava bastant ràpid i no ho feien durant gaire estona. A la fi, atrapo el joan però decidexo no dir res i seguir a darrere per veure què fa. Alguns marxadors ens fan un tap, jo li trepitjo un peu per veure si es gira, però ni s'hi enmuta. Al final decideixo passar-lo a veure si em reconeix i si, quan ja era 2 persones més enllà em diu: Adeu Jordi, i jo li responc: Adeu joan ;)

Segueixo apretant i no pot seguir el ritme. Arribo al control dels donuts sol; aquest any l'han posat al principi de la urbanització. No si aquest canvi aporta cap millora. Suposava que el joan ja afluixaría el ritme. Al control hi ha bastanta gent petada i els que van per l'urbanització ho fan a un ritme de pas lent. Jo em sento ben fresc i avanço a un ritme ràpid, sempre sense córrer. Vaig passant a bastanta gent (tots aquells que corrien ;)

Quan deixem la urbanització de Matadepera ens ajuntem un grupet per trobar el camí. Ens anem despenjant conforme torna la pujada. Baixant cap a Vacarisses es passa per uns corriols la mar de divertits que et fan tenir l'atenció en el camí mentres els baixes a pas ràpid.

Finalment arriba el cementiri de Vacarisses. Encara no clarejava i hi havia bastanta gent petada. La noia amb la que el Miquel havia anat no estava gaire fina i en canvi al Miquel encara no l'havia tornat passar.

Les meves cames estaven com noves, i els peus no havien patit gaire o sigui que tocava baixar corrents fins a Monistrol que tot era baixada. Quina sensació de satisfacció! No només per la gent que passava, sino perquè l'estratègia anava funcionant. Per fer aquest tros pots estar-t'hi 2 o 2,5 hores si vas "petadillu" mentres que corrents el fas en 3/4 d'hora. Abans d'arribar al control 9 menjo una barreta energètica per agafar forces per pujar a Montserrat; un ja se la va coneixent i ha patit una "pajara" junt amb el Francesc pujant a la muntanya.

Segueixo corrents fins a Monistrol. L'aigua se m'acaba; valoro si podré aguantar la pujada sense aigua i decideixo no parar. Després del control 10 em trobo el Miquel amb el Xavi de Sabadell; gràcies a aquest fet podem acabar els darrers metres plegats.

A la plaça del monestir la emoció va ser intensa. Tota l'estratègia va funcionar, vaig saber aguantar més de 45 km a ritme de caminador per reservar forces i va donar el seus fruits podent apretar al tros final. Va ser el meu rècord i ja em venen ganes de superar-lo l'any vinent.
A l'arribada el Jordi de Girona ja veia una hora que havia arribat, i la seva xicota havia portat una nevereta amb cerveses! La combinació de cursa acabada amb una cervesa frèsca és inexplicable. "L'avi" ja feia estona que havia arribat, així com el Narcís de Banyoles, que s'havia dutxat a l'autocaravana del seu germà.

Mentre esperava que arribés la Núria a buscar-me em preguntava on devia ser el joanf, quan de sobte m'el trobo que torna de recollir l'obsequi amb 2 entrepans. Havia seguit a tota pastilla com va poder i va aconseguir fent 14h i 55'! Això si que és com la pel·licula: "marxar o morir".

Per més casualitats de la vida, amb ell va arribar el Manel de l'IMEB, un antic company de feina. I és que la Matagalls és un lloc de trobada de velles amistats i coincidències.

Acabo amb una foto del Pelayo i el seu amic de Gavà, el "cuiner", que el pobre va haver de treballar i estava mort de sont.

Finalment voldria agrair a tota la gent que llegeix aquest fòrum i m'anima a continuar. Els animo també a ells a participar en alguna d'aquestes caminades perquè expermienti el què jo sento (comenceu per les curtes, eh?). Pepita, gràcies pels teus comentaris i enhorabona per haver-la acabat. TOTS els que l'acaben tenen la mateixa recompensa, la SATISFACCIÓ de la realització personal d'haver-se superat, d'haver acomplert el seu objectiu.

Fins la Trenkakames i Mai enrere!

Sarri

7 Comments:

Anonymous Anònim said...

Enhorabona!!
Com diu un de la colla dels companys de marxes, tu ja estàs dins la categoria d'extraterrestre.
Entenc la satisfacció que deu donar poder fer una marxa com la Mm. només amb el temps que has registrat. Jo vaig aconseguir acabar la N-Q amb 23 h.59 m.Uff!! i somiava cada dia durant un mes, com si alló fos per mi la gesta més gran mai aconseguida.
Enhorabona de nou!!
La colla de marxes d'Igualada tenim un blog que es diu http://caminadesderesistencia.blogspot.com/, on també hi anem escrivint totes les nostres sensacions d'aquest Campionat.
Visitan's.

Que vagi be la Trenkakames, jo no puc anar-hi, els que treballem el dissabte ho tenim complicat.

Sort!!

10:57 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Com a part implicada, m'agradaria fer algunes reflexions:

1-. Immensa satisfacció per haver pogut aguantar tota la Mm a un ritme que no és el meu.

2-. Amb 'amics' com en Sarri, no calen massa enemics en una marxa de llarga durada. Lo de deixar-me tirat quan em paro a pixar no té nom. I el fet de picar-se en la pujada a la Mola ja és d'escàndol (jo només volia avançar una mica per posar-me vaselina als peus a l'abituallament de Matadepera i així no fer-lo esperar, però com que el senyoret se'm va picar...)

3-. "Es para mí motivo de onda satisfacción" haver acabat la Mm en uns increïbles 14h 55'.

4-. Ara se'm planteja un dubte: sóc capaç de repetir-ho? Perquè si no, per cagar-la no cal tornar-s'hi a apuntar, no?

5-. L'autoestima puja ben bé dos nivells després d'acabar la Mm d'aquesta manera...

6-. No us refieu mai de'n Sarri

7-. Per no repetir-me, acabaré dient que estic molt i molt content per com van anar les coses en aquesta edició de la Mm.

Síííííííííííííí...

6:08 p. m.  
Blogger Sarri said...

Joan, per al·lusions, et responc.

1) no vaig aprofitar que pixaves, senzillament vaig apretar una mica el pas. A la mola també ho vaig fer sense que pixeisis i bé que et vaig deixar enrere :p

2) no hauries de ser tant rencorós, amb mi, doncs en part em vas fer servir per marcar-te el ritme. Sol no ho haguéssis aconseguit.

3) Espero que l'any vinent hi tornis, perquè jo tinc ganes de baixar el temps, i espero que tu també com a mínim ho intentis (i tu Francesc, també, eh?)

Mai enrere!

7:24 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Felicitats Sarri, el que has/heu aconseguit té un grandíssim merit. Llàstima lo de la cursa a Andorra...però es que tinc una entrenadora implacabale...bufff.
Ja m'he federat de nou, i ja estic llest per començar el repte dels 100cims...

6:59 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Jordi, per al·lusions, et responc.

És evident que vas aprofitar que em vaig parar a pixar per "fer-me el favor" de deixar-me anar al meu ritme.

Jo en cap moment he mostrat rancúnia, només he enumerat uns fets. Només el punt 6 és subjectiu... I a més, saps que està dit amb "carinyu"

La simbiosi no va estar mal però d'aquí a l'any vinent ja veurem...

De quan és la comissió per animar el blog? jeje

Ens veiem

4:07 p. m.  
Anonymous Anònim said...

salut, m'ha agradat molt llegir aquesta crònica perque a mi aquesta M-M em va passar aproximadament el mateix, em trobava com nou els km finals gràcies a haver corregut ben poc (baixada d'aiguafreda i baixada de St Llorenç, que sino es fa massa llarga) i haver mesurat les meves forces, i un cop arribat al control 7 vaig fer-ho corrents, i la sensació de satisfacció per estar físicament be al tros final efectivament es total, l'ultim tros no se't fa gens feixuc. Jo aquest any vaig millorar en 4 hores el temps de l'any passat i vaig acabar fent 14:50, pero en canvi no vaig sufrir ni la meitat, gràcies a mesurar les forces i també, s'ha de dir, a anar més ben equipat i estar un pel més entrenat.

apa vagi b

4:25 p. m.  
Blogger El Rostre humà de la Matagalls said...

Hola Jordi Felicitats pel teu Bloc

Hem posat un link al nostre.

Pots contactar amb nosaltres

matagalls.montserrat(arroba)gmail.com

La fas aquesta any ?

------------

El Rostre Humà de la Matagalls

http://matagalls.blogspot.com/


L'Equip de fotografia d'atletisme.cat. Després de fer l'any anterior "la Matagalls des de dins", aquest any prepara "El Rostre Humà de la Matagalls". La Matagalls a través dels rostres dels seus participants. Per sobre de les pedres, les persones.

Ana Vilas, Josep Viladot, Xavier Albiac, Lluís Fradera i Salva Pou, entre altres, seran els responsables de portar les fotos a les pantalles dels ordinadors. El projecte es complementarà durant el temps amb les aportacions dels internautes participants a la Travessa amb les seves fotos.

Atentament
Salva Pou
http://matagalls.blogspot.com/

11:42 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home