Post Núria-Queralt

18h 49 minuts!

Aquest és el què marcava el crono quan vaig arribar a Queralt, Berga. No és un gran temps, però tenint en compte la duresa del recorregut, el mal temps que ens va castigar durant més de 3 hores a la sortida, i que és la Núria-Queralt, no està gens malament.

Comencem pel principi.

Sortim de BCN a les 12:00h del dissabte 1 de Juliol cap a Núria, el Pardi i jo. A Ribes enganxem el cremallera que ens porta cap al santuari. Allà ja comença a ploure. Arribem cap allà les 2 a dalt i anem a dinar. Segueix plovent; no és una pluja forta, però si constant.

Són les 16:15 i anem cap a la sortida, a l'hermita de Sant Bartomeu. Alguns s'han comprat capelines a la botiga de Núria, d'altres anaven més preparats amb anoraks de gore-tex i els menys previsors aguantaven com podien la pluja. Jo duia el meu paraigua inicialment pel sol, i us asseguro que em va fer molt i molt servei.

Es dona el tret de sortida a les 16:30h i la gent surt com a bojos cap al Pas de lladres, a 2.600m. Jo tiro al meu ritme, caminant i el Pardi s'en va corrents.
Quan arribem a fontalba, la pluja segueix i el vent es fa més fort. Sovint em vola el paraigües, i malgrat semblar estrambòtic, us asseguro que em va estalviar un mal tràngol. Fins passat el pas de lladres, que no para de ploure. La gent ha quedat bastant castigada; 16 participants no han sortit de Núria veien el parcal (un 5% del total) i ara ve la nit, on si vas xop millor no parar perquè et pelaries de fred.

El camí baixa fins a la Collada de Tosses, on hi ha el control 2. Ja es porten 25km, però encara falta molt. Faig una parada tècnica; reviso les pedres de les bambes, ordeno una mica la bossa, menjo el màxim que puc. Davant el dubte de canviar-me els mitjons molls, decidexo esperar-me; uns 30 km més endavant hi ha els Empedrats, un camí que passa per un torrent, i allà la possibilitat de ficar el peu a l'aigua és molt elevada. Es segueix cap a la Molina, on encara hi arribo de dia i puc finalment veure per on passa el camí. A la Molina us podeu imaginar que el recorregut no té pietat i puja i baixa per una pista d'esqui (perquè us feu una idea del tipus de pendents que es passen).
Així se segueix fins al torrent del Coll de Pal, on hi ha el control 3 i es porten 33 km. Ja és una tercera part, però segueix faltant molt.

Una darrera pujada condueix fins a Coll de Pal, on es baixa per la carretera. En aquests moments em sento bastant bé i baixo fent footing. Avanço a bastanta gent i m'enganxo al grup del Fidel i el Josep María Pujol. El Fidel, és un home de 65 anys de Banyoles, molt carismàtic que ha fet 2 vegades la Marató des Sables al desert, i que aquest darrer any l'ha guanyat en la seva categoría i per tant el vinent el conviden gratuitament a assistir-hi.

El Josep Ma. no el coneixia abans. És de la zona, i es coneixia el tram final. Amb ell vam anar plegats fins a Queralt.

Així s'arribava fins al refugi del rebost. El camí estava bastant enfangat per la pluja, però la temperatura era bona i no feia vent. Es comença a notar la falta de teka als avituallamantes característic d'aquesta travessa; molta síndria però poques calories, indispensables si encara queden més de 50km per endavant.

Com el Fidel va dir, "ja s'ha fet una bona criba" i cada vegada ens trobem menys gent. Així s'arriba fins a Gréixer, el següent control. Aquesta zona ja dins del Cadí m'és molt familiar per les nombroses excursions que hi hem fet al GELS. Al control ni hi havia ni entrepans de pa bimbo. Afortunadament vaig fer el càlcul de calories gastades i començo a tirar de la meva provisió d'anous i panses. Comença la forta pujada que ens ha de conduir fins als empedrats; el Fidel ens marca un bon ritme i atrapem a una parella que anava més suau. També ens trobem gent que baixa perquè anava tocada de l'estómac (no se si l'isostar que ens donaven era gaire de fiar).

Un cop coronat el port baixem cap a encarar els Empedrats. El camí discorre per un torrent (no el creu, hi passa pel mig) i no té cap dificultat llevat de que portes 50km a les cames i són les 2 de la nit amb la conseqüent foscor i cansanci acumulat. El Pardi s'el coneix molt bé, però jo no tant, i ell ja fa estona que hi ha passat. Anem baixant pel torrent, de pedra en pedra, però en alguns punts patina molt per la pluja que ha caigut. El Fidel fica el peu a l'aigua, i jo finalment també. sort que no m'havia canviat els mitjons!

Quan s'acaba el torrent s'arriba al control 6 a Can Cerdanyola (Font Nostra), on tantes vegades hi he començat excursions cap al Moixeró i el Penyesaltes. Aquest any no hi havia cap germà de La Salle per motius obvis. La mateixa organització i els propis participants es van poder refer bebent de la Font que el germà Daniel va construir al davant de la casa i que no és més que una derivació del riu per on has passat prèviament; aquest és un dels molts llegats que ens ha deixat el Dani. Amb una mica de nostàlgia pel lloc on era, vaig canviar-me els mitjons per uns de secs, menjar una miqueta i Sant tornem-hi, que la pujada fins a coll d'Escriga no era precisament lleugera.

El Fidel no reposa al control i ens deixa enrere. El Josep María i jo continuem plegats. A l'edició anterior ell havia arribat fins aquest punt i va plegar. Aquesta vegada s'el veia cansat però molt motivat, i la veritat és que el paio no està fet un xaval però tira bastant.

Arribats al Coll d'Escriga i abans de començar la baixada estem a punt de perdre'ns, però recuperem les marques. Quan comença a clarejar arribem al control 7, el Molí de Cal Ferrer. Ens hi trobem a gent una mica petada. Però nosaltres seguim endavant. La dona del Josep Ma. li ha estat fent assistència des del control 6 i ja no ens deixarà fins a Queralt.

Comencen les dues darreres pujades fortes, a 25 km de l'arribada. Sembla que hi ets a tocar, però encara queda un bon tros. Per fer-te una idea del què falta jo intento pensar en el tros recorregut i el temps que m'hi he estat i era com si hagués de tornar des de la collada de Tosses fins al Santuari de Núria desfent el camí inicial.

Arribem al punt on l'anterior vegada ens vam perdre amb el germà de la Núria i aquesta vegada no em vaig tornar a equivocar ;)

Anem tirant i avançant, ja una mica més cansats. S'ens enganxa un noi jove que el seu pare li germana li feia el seguiment. El problema és que el seguiement enlloc de ser de control a control era constant, com els dels ciclistes que tenen el cotxe a darrere presionant i la veritat és que era una mica agobiant. Sort que al control 9, el coll de la fumanya el deixem. Ens anem trobant també a gent petada, que plega o decideix arribar "a la deriva". El Miquel de l'Estartit em passa aprofitant que estic plantant un "pinu" a la muntanya, i jo ni me n'adono.

El menjar dels controls segueix sent misèrrim; al control 8 només hi havia síndria i taronges, i deu km més tard, al Coll de la Fumanya només els quedaven 2 coques quan encara havien d'arribar més de 100 participants. La veritat és que no entenc aquesta racaneria de la organització amb el menjar i com és que la FEEC ho consenteix. Si la caminada ja és prou dura, la falta d'aliments la fa encara molt pitjor.

Del control 9 a l'arribada encara hi queden més de 15km. Els pots fer en una horeta corrents si fossin plans i estiguéssis bé, però us asseguro que quan portes més de 14 hores caminant no estàs per aquestes coses. Quan passem per la mina intentem fer una mica de footing per relaxar les cames, però aquestes es posen en vaga com els pilots d'ibèria i diuen prou, o sigui que seguim caminant (ràpid, eh?)

Ja gairebé tot és baixada fins a Espinalbet (Control 10); encara queden 5km. Allà truco al Pardi i em diu que fa només 50 minuts que estava a Espinalbet, i que ell acaba d'arribar. No recordava gaire bé on es situava el Santuari de Queralt, però les muntanyes que hi ha a davant semblen un mur infranquejable. Més a prop de l'aparença que de la realitat, un cop t'hi poses no són tant dretes. Creuem el coll i ja quedem a l'alçada del Santuari, on queda només un flanqueig d'uns 3km fins al santuari. El Josep Ma. es va troban coenguts de Berga que estàn passejant pel camí i els saluda.

El tram final l'han arreglat molt. On abans hi havia unes escales amb barres corrugades que semblaven tretes d'una via ferrata, ara hi han escales de fustes amb passamans molt ben posats. Això ho fa més accessible a tota família que vulgui acostar-se al santuari a peu.

Finalment, 18hores i 49 minuts des que vàrem sortir de Núria, arribo a Queralt. L'alegria va ser molt gran, no només pel temps assolit, que està prou bé, sinó per com d'especial és aquesta travessa, els contratemps que ens hem trobat a la sortida, i perquè sembla que la meva cadera ja està gairebé recuperada. He tornat a apujar la mitja a uns nivells mínimament dignes (4,9km/h) i confío en acabar la copa catalana podent anar al ritme dels que la vam començar plegats (el Jordi de Girona i el Xavi de Sabadell).

A l'arribada hi havia el Pardi, la troupe de Girona i els de Banyoles. La samarreta aquest any era d'un teixit molt bo, i la llangonissa que et donaven d'obsequi també era de qualitat, però això no eximeix a l'organització de posar més menjar als avituallaments.

Amb aquesta s'acaba la primera volta. Ara toca vacances i "descansar" fins a principis de septembre, on s'arrenca amb la Montserrat-Reus de 100km, la més llarga de la prova.

A veure si us animeu a fer-ne alguna i no oblideu:

Mai enrere!