Ha arribat el moment de fer la darrera crònica de la darrera prova de la Copa Catalana de Marxes de Resistència del 2006. Tot va començar una mica apretat. El joanf i jo vam arribar a les 6:25 a la sortida, i ens va costar molt aparcar (a mi més). Amb l’Aouita no ens vam ni veure a la sortida de la gent que hi havia. La gent va començar a sortir a 2/4, el joanf no em fa trobar al telèfon i amb els seus punts a l’esquena va decidir sortir a 3/4 i jo vaig ser gairebé dels últims, a les 6:59 :)
Em feia una mica de mal el turmell degut a la torçada que vaig patir, o sigui que no volia forçar gens. Vaig començar a ritme suau, mentre sentia com responia l’articulació. Era dels últims, i a davant tenia més de 600 persones.
Pujant al Castell d’Eramprunyà ja es van fer alguns taps, on vaig tenir la sort de conèixer el Xavi “el vent” i la seva dona, la Montse de la UEC Anoia. Vam fer la pujada comentant com havia anat el campionat i els comentaris a la part virtual de les marxes. Després del castell, el control 1 va ser molt pitjor, on la cua per segellar i l’esmorzar feia estar més estona parat que caminant. Vaig segellar a les 8:41h, 1 minut després de que es tanqués oficialment el control. No vaig ni esperar pel menjar i vaig decidir tirar corrent muntanya avall fins al Puig de les Agulles. El joanf no podia córrer i va seguir al seu ritme. Arribant al Puig de les Agulles em vaig trobar el Garri de la UME, que aquesta vegada la feia amb la seva dona.
Vaig seguir a un bon ritme, on la marxa passa un bon tros per carretera i en baixada, de manera que es pot avançar molt ràpid. Així s’arriba fins a la collada de Vilagrassa, on hi ha el Control 2.
A partir d’aquí es deixa la carretera i es segueix per pista i trossos de torrent plens de pedres. Just per aquests camins em vaig trobar el Juan de Santa Perpètua.
Va ser una gran forma d’acomiadar-me d’ell després de que hagi fet gairebé tota la Copa Catalana.
El camí començava a pujar fins al control 3, a Can Grau, on apart de les “gominoles” del control hi havia el Jordi d’Esparraguera, el “conductor de l’autobús” que s’havia fotut una nata i li feia bastant de mal el canell. La pujada continuava fins arribar al Puig de la Mola, al límit entre les comarques del Garraf i el Baix Llobregat. A partir d’aquí el camí davallava ràpidament; jo no podia córrer gaire perquè hi havia risc de que el meu turmell em recordés que s’havia torçat, o sigui que vaig haver d’aguantar estoicament que uns quans em passessin.
Quan ja s’havia perdut gairebé tota l’alçada i el camí era més boscós, em vaig trobar el Santi amb la seva amiga la Tonyi. També va ser una bona forma d’acomiadar-me d’ell després de tota la Copa, on destaca especialment la pujada a l’ermita de Cabrera que vam fer plegats als Camins dels Matxos.
Al cap d’una estoneta de planejar s’arribava al Control 4, on una bona botifarra esperava als participants.
El camí seguia planejant amb lleugeres pujades i baixades, apropant-se a Begues quan passava per la hípica i algun que altre tros urbanitzat. Va ser llavors quan vaig atrapar al Jordi de Girona i al Miquel de l’Estartit. Anaven xino-xano gaudint de la darrera prova del campionat.
Com podeu veure, el Miquel no té ni un pel de ruc, i aprofita la més mínima ocasió per relacionar-se amb els altres participants, especialment les participantes.
Després del Control 5 es creuava pel camí d’anada, tancant el circuit en forma de 8. Es veia des d’una altre perspectiva el Castell d’Eramprunyà, fet que donava una idea de com d’aprop estàvem de l’arribada.
Al Control 6 hi havia anacards i nous de macadamia, tot un luxe!
I com al “the wizard of Oz”, el camí groc del parc de Gavà, ens conduïa al punt de sortida, on les dutxes del poliesportiu ens esperaven. La piscina estava reservada com a recompensa pels més ràpids que arribaven abans de les 14:00h.
Allà em vaig poder a trobar els companys de l’Anoia, el Josep María i el David, que feia estona que havien arribat i començaven a assaborir la victòria del campionat per equips. Per cert, aprofito per felicitar-vos des d'aqui!
També em vaig trobar al Narcís i el Xavi, que ja estaven dutxats i marxaven cap a casa seva; l’avi corria per allà però no el vaig veure.
Va ser una molt bona caminada amb un cel enterenyinat que va ajudar a mantenir la temperatura. El recorregut pel Baix Llobregat, tenia trossos típics del massís del Garraf i d’altres més boscosos. La organització un 10, tant per la il·lusió i alegria com per com havien emplenat els avituallaments.
Aquesta ha estat la darrera prova de la Copa Catalana d’enguany i potser per això he trigat tant en fer el Post, perquè ara que ha arribat el moment, potser no voldria que s’acabés. Han estat tantes les marxes, les hores, els quilòmetres, les passes, les persones que coneixes i les cròniques, que se’m fa estrany que hagi acabat. És cert que l’any vinent hi haurà una nova edició, però jo ja no la faré, o almenys no la faré tota completa; tinc altres projectes com son començar a fer alguna cursa de muntanya o provar això dels raids.
De totes maneres l'any vinent aniré escrivint aquí les cròniques de les marxes que faci, i us convido a que hi seguiu participant com heu fet durant aquest any, tant assistina a les caminades com escrivint els vostres comentaris. Gràcies a tots i totes pel suport que m'heu donat; espero que ens poguem tornar a veure a alguna de les marxes. Fins llavors...
Arribem ja a la darrera marxa de la Copa Catalana d'enguany.
La Marxa del Garraf no l’he feta mai abans. Tant sols se que te poc més de 40km, i que passa pel Garraf sortint de Gavà, o sigui que el terreny serà costerut i bastant pedregós.
També us puc avançar que la organitza la UME, i partint dels seus membres que conec (el Toni, Pelayo, Gabi, Joan Carles, etc.) de ben segur que serà una bona marxa. A més, un ocellet m’ha dit que a l’arribada hi haurà un regal apart de la samarreta. S’esperen doncs controls ben preparats i un molt ambient per part de la organització.
Afegeixo que la marxa passa per 2 dels 100 cims que proposa la FEEC fer (La Morella al Baix Llobregat i el Puig de la Mola, al Garraf). També passa molt a prop del Montau, de manera que estic considerant seriosament desviar-me per a fer aquest cim; ja veurem.
Respecte la meteorologia, a falta de dos dies i amb la web del servmet renovada http://www.servmet.cat, la cosa sembla tapada, però no plourà. Ara ja comença a fer fresqueta, o sigui que caldrà portar a sobre una mica més d’abric que de costum.
Físicament no estic gaire bé, perquè el dimecres vaig aprofitar per anar a fer un parell de cims pel Bages amb el Pardi i baixant corrents vaig ensopegar i torçar-me el turmell. Ara el tinc una mica botit, però camino bé i no crec que sigui un impediment per acabar la marxa, encara que no pugui córrer.
Per companys he aconseguit convèncer el joanf i com a novetat tenim l’Aouita, que ve del mon de l’atletisme i segur que s’ho prendrà com una marató. L’Aouita fa obstacles i proves més curtes, però segur que ens deixarà enrere.
Aprofito també per comentar la situació de la lluita de la Copa Catalana per equips. La FEEC ha publicat la classificació i la UEC Anoia va primera amb 268 punts d’avantatge respecte el seu perseguidor més immediat. Des d’aquí us animo a que no defalliu en aquesta última prova i mobilitzeu tots els efectius per mantenir la distància. Si pogués us donaria els meus punts, perquè em fa il·lusió que aquest any guanyeu vosaltres. Segur que no ens fallareu!
De moment crec que res més, només afegir que a l’arribada em sembla que hi ha dutxes, o sigui que a portar bossa i banyador per si la piscina està oberta ;)
Com que al comentari de la Rasos-Manresa em vaig enrotllar molt, he decidit fer aquest Post utilitzant com a eix principal material gràfic. Aqui teniu el resum de la marxa.
Les 5:30 del dissabte a Sant Simó (Mataró), més de 300 participants a punt per pujar als autocars.
Els meus amics de Badalona, el Francesc i els germans Arpí.
Sortida a Sant Martí del Montseny Km 0, 7:00h
Uns s'ajustaven les bambes
D'altres s'acomiadaven ...
Però tots vam sortir pitant com cabres muntanya avall.
Control 1 Centre inf. Font Martina km 11, 8:32h
Arribant al control El "muritu" que ens fitxa cada any
Un bon esmorzar ens esperava
Control 2 Sant Celoni km 25 10:39h
El dia ens oferia vistes com aquestes
(m'hi jugo un pèsol que la punta del centre és el Castell de Burriac)
Control 3 Sant Martí de Montnegre km 33,9 12:09h (l'hora del vermut)
Quin goig que fa una taula ben parada!
Aquest és el combustible que gasto.
Control 4 Vallgorguina km 43 13:26h
Un bon dinar amb amanida i botifarra ens estava esperant.
Control 5 Santuari del corredor km 48 14:43h
A les pobres del control ningú se n'havia enrecordat de portar-los el dinar!
Quan jo passava per aqui, el primer arribava a Mataró.
Control 6 Sant Martí de Mata km 58 16:10h
Segueix endavant i després vigila que has de girar a l'esquerra, m'anaven explicant.
Aquest m'estalonava i va estar a punt de pendre'm el 15è lloc
Talhassa! Thalassa! Ja es veia clarament el mar, un dels moments més emocionants de la caminada.
Control 7 Carretera de Mata km 60 --:--h
Aqui anava tant de pressa (perquè em perseguia el de la foto anterior) que no vaig tenir temps ni de fer foto.
Arribada Sant Simó km 63 16:43h
Control d'arribada amb el Xavi de Sabadell de peu que ja havia arribat.
I al final la merescuda recompensa, la piscina olímpica del CN Mataró amb el solet de la tarda.
En joanf quan va arribar estava místic i no responia a les preguntes ;)
El Francesc i l'Oriol van arribar una mica més tard però totalment frescos.
I la foto final. La Marta i jo haviem arribat abans i ja estavem dutxats :p
Aquesta ha estat més o menys la crònica de forma gràfica. Només afegiré que si bé és una mica dur haver de matinar per fer aquesta marxa, l'esforç paga la pena, doncs passa per 3 parcs naturals i sempre de dia. La organització a més està genial, tant a nivell d'ànims com d'avituallaments i logística (autocars inclosos i marques ben posades).
M'ha sabut una mica de greu haver d'anar sol per voler fer un bon temps, però tenia ganes de treure'm l'espina de la setmana passada que no em va anar gaire bé i a més el recorregut convida a córrer.
Ja només en queda una d'aquesta aventura que és la Copa Catalana, la Marxa del Garraf organitzada per la UME. Ens hi veiem d'aquí a quinze dies.
Aquest post és tant justet com apretat el calendari de la Copa Catalana.
Si el diumenge vàrem acabar la Rasos-Manresa, demà dissabte toca la Marxassa organitzada pels de Mataró. Hi ha hagut poc temps entre la crònica i el comentari previ a la caminada; per tant seré breu.
La Marxassa la vaig fer l'any passat amb el meu amic Francesc de Badalona i aquest any repeteix arrossegant a 2 nous companys que ja van fer la Matagalls-Montserrat d'enguany.
També vindrà el Joan de Vilassar, el "desagrait" que li vaig fer de llebre a la Matagalls-Montserrat i va fer la cursa de la seva vida baixant en 15 hores el recorregut (podeu veure el Post de la Matagalls-Montserrat).
Aprofito també per comentar que quan la vaig fer l'any passat hi vaig conèixer el mític Pelayo, participant constant i molt bon marquista (ha fet la Carros de Foc en 18hores i el Tour del Montblanc en menys de 35!).
Com a cursa és de les més recomanables de la Copa Catalana. El recorregut exclusiu passa per 3 Parcs Naturals (Montseny, Montnegre i Corredor), és principalment de dia, fet que et deixa veure el paissatge per on passes, i sobretot, la organització guarneix amb molta il·lusió els avituallaments. A més es disputa a l'Octubre que no fa la calor de l'estiu i es pot estar tot el dia caminant sota el sol. Per rematar-ho a l'arribada pots anar a la club nautic i dutxar-te, cosa que hauría de tenir totes les proves.
La longitud és d'uns 60km i si bé és una mica dura pels iniciats, no té gaire pujada (principalment quan creues les 2 serralades, la litoral i la pre-litoral). Durant aquesta època es poden collir bolets i castanyes.
La previsió meteorològica diu que farà sol, o sigui que tocarà portar barret i cremeta pel sol.
Finalment, jo segueixo encostipat de pit, no acaba de sortir en forma de nas tapat, i el xarop que em van donar a la farmàcia no m'ha fet gaire efecte. Clar que potser si anés al metge s'em curaria...
Una marxa d’aquestes comença molt abans. En aquest cas, la sortida era a les5 de la tarda, però a la 1 ja estava a Manresa. Només arribar, preguntant-me si era al lloc correcte em trobo els de Banyoles que arriben com “el equipo A” amb la furgoneta-dutxa. Son el Narcís, el Fidel, el Pere “moreno” i el Charly (aquest últim de Palamós).
Confirmem que és el lloc de sortida de l’autocar i que més amunt hi ha el Puig Berenguer on s’acaba la marxa. El Pere indaga amb els nadius a on es pot dinar bé i anem cap allà. Un bon àpat per agafar forces el fem passar avall amb les bromes que fan contínuament els de Banyoles. Després ens dirigim cap a on ha de sortir l’autocar i ens acabem de vestir per a l’ocasió. Als voltants ja hi ha gent coneguda. Veig al David i al Josep Ma. Que arriben en un tot terreny, el Jordi i el Miquel de Girona, aquest últim cridant entre la gentada, el Xavi de Sabadell, etc.
Cap allà les 15:20h surten els autocars cap als Rasos de Peguera. Pujant ja cap a dalt, després de Berga, es cala el nostre autocar i els passatgers ens emportem un ensurt.
Finalment arribem als Rasos on ara només hi ha el bar tancat i uns quants remuntadors parats. Ens posem a fer cua per donar el paper d’inscripció i recollir o “enviar per Courier” la samarreta a l’arribada. Fa bastant fred comparat amb Manresa, i el meu constipat no ajudava; em feien mal els genolls i encara no havia començat a caminar.
Aquest també volia venir a Manresa i a més no em tornava el meu pal!
La sortida surt una mica més tard de les 17:00 tal i com indicava el perfil en forta baixada. La gent surt bastant com a cabres, i a voltes el camí és molt estret, cosa que alenteix el ritme dels que volen córrer.
El pendent era massa fort per a que a jo hi corri, m’estimo més no torçar-me cap turmell, o sigui que decideixo baixar caminant (despresa però eh?). Vaig tirant amb el Jordi i el Miquel de Girona. Aquí veieu el primer amb una membre d’esparreguera que li va tocar seure a l’autocar al meu costat perquè no hi havia altre lloc ;)
Pel camí n’hi havia que encara tenien temps de desviar-se uns instants del camí per a treure bolets amb la facilitat com aquell qui engrapa sorra a la platja.
El camí segueix en baixada alternant plans fins arribar al primer control, on hi havia ganyips, te, suc de fruita i coca-cola.
Aquesta seria la tònica de la marxa, avituallaments que no feien honor al seu nom degut a les escasses vitualles que et proporcionaven. A partir d’aquí comença una forta pujada, la més dura de la caminada, i potser la més inclinada de tota la Copa Catalana. Això si, el camí transcorre per una fageda que combinada amb el sol que es ponia ens oferia un espectacle de llum impressionant. Us poso un vídeo del Fidel i el grup de Banyoles per aquest tram mentres marxavem.
Anem seguint el camí, principalment per pista i al control 2, a ¾ de 8 se’ns fa fosc. L’alimentació proporcionada per l’organització segueix sent fruita seca i beguda. Jo faig una parada tècnica per agafar la lot i treure’m unes pedres de les bambes i em despenjo del Jordi i el Miquel. M’enganxo al Fidel “l’avi” i al Charly.
Comença una forta baixada per corriol i anem perdent alçada. Ja és fosc i hem d’anar amb compte. La “secret weapon” funciona d’allò més bé. Després s’agafa una llarga pista que fa baixada i porta fins a Montmajor, el control 3; ja són 2/4 de 10 i comença a fer fresca. Jo seguint la pista massa animat, em passo de llarg en una cruïlla i he de tirar enrere.
A Montmajor ens donen per fi un entrepà. El control està just davant d’aquesta casa-bolet tant singular.
M’hi estic poca estona i surto corrents per atrapar al grup de Girona i Banyoles que acabaven de sortir del control quan he arribat. Al cap de 5 minuts els atrapo. Seguim amb pujadetes i baixades suaus fins arribar al Càmping de la Masia de l’Hostalet, al control 4. Són les 00:00h, portem 7 hores i ja estem al km 40. Resulta que al final la marxa té “només” 75 km enlloc del 79 que diu al perfil de desnivell, o sigui que estem a més de la meitat i podríem baixar de les 14 hores. El menjar segueix sent molt minso, hi ha meló i galetes, beguda no en falta. Aprofito per veure com tinc els peus. Em canvio els mitjons i em poso vaselina, però no cal Compeed; las segona “secret weapon”, les bambes van molt bé perquè em paren totes les pedres del camí. Només noto molèstia a la part superior dels dits grossos dels peus, perquè no les tinc “domades” del tot, però millor que les velles.
Quan arrenco tinc molts calfreds al cos. Malgrat dur màniga llarga no aconsegueixo entrar en calor; feia fred, però el constipat me’l feia sentir molt més.
Seguim marxant amb el Jordi i el Charly, però a mi em comença a fer mal tots els ossos. No és mal del cansament de la marxa, sinó el típic mal d’articulacions que et diu que t’has d’estar al llit enlloc de passar fred en una marxa de 75 km.
Al cap d’una estona paren els calfreds. Començo a menjar barretes energètiques perquè m’he de recuperar com sigui. En Jordi tira endavant i ens quedem el Charly i jo; anem fent amb altres grups que marxen al nostre pas.
Seguim el camí, principalment per amples pistes amb contínues i lleugeres pujades i baixades. Fins al control 5 de Les Cases. El menjar segueix en la línia d’escassetat i jo segueixo tirant de barretes. Parem poca estona per no refredar-nos.
Després del control ve una forta pujada on aguanto el ritme del Charly, però un cop a dalt, em vaig apagant conforme venen els calfreds., em vaig quedant enrere en els trams discontinus de pujades i baixades, i força gent em va passant. Conforme em quedo sense forces, el frontal se’m va apagant. He de canviar les piles però no hi ha llum per veure-m’hi! Al final, quan el risc de perdre’s per no veure les marques és molt gran, decideixo parar per reposar les bateries. És una operació un pel arriscada, doncs si no encerto la polaritat em quedaré a les fosques i hauré d’esperar a que vingui el següent participant. Vaig traient les piles i memoritzant la seva posició i les substitueixo una a una per les de recanvi i... bingo! Es va fer la llum. Això em va animar molt i és increïble com juga la psicologia, però em vaig tornar a sentir ple de forces.
Reprenc la marxa pel camí de pista amb alguna pujada bastant “durilla”. Així vaig passant fins al Control 6 de Can Vilatorrada. Està situat a una mena d’estable, on només hi ha croissant i ensaïmades un pèl ressecs. Segueix havent-hi suc i aigua, però ja no hi ha te. Aprofito per seure perquè ho necessito. Ja és el km 58. Tinc molt clar que l’acabaré la marxa, malgrat el meu estat de salut i haver-la d’acabar sol, però em sap greu haver alentit tant el ritme.
Segueixo per la pista, com la major part del camí i en 8 km més arribo a Sant Martí, on hi ha el 7è i darrer control abans de l’arribada. Allà m’estic pelant de fred de debò; paro per posar-me una tercera samarreta, i no paro de tremolar. En aquest control m’atrapen el Pere de Banyoles i el Joan del Parets. Els dos s’alegren per atrapar-me, perquè vol dir que van a bon ritme, però em conviden a anar amb ells. Jo no els ho accepto perquè vaig a un ritme massa lent. El Joan em diu que el Santi de La Llagosta l’ha trucat que ja ha arribat i que des d’aquest control hi ha 1 hora i poquet.
El camí surt del poble per agafar la via del tren abandonada de les mines durant 1km. Aquí és on jo decideixo complicar les coses i no em pregunteu els motius, però en arribar a la via del tren, l’agafo en sentit contrari, de manera que acabo a Callús, a l’altre banda de cap a on havia d’anar. L’ajuntament i l’església és molt bonica, però no calia que fes una excursió fins allà en aquell dia. Ja son les 6 de la matinada i quan veig un cotxe els paro per preguntar com puc tornar a reprendre el camí. Resulta que els del cotxe anaven seguint algú i es pensaven que m’havia saltat el control. Al final, segueixo per la carretera fins a Sant Martí on agafo la via, aquest cop en sentit correcte.
La visita a Callús m’ha suposat una bona estoneta i probablement uns 4 o 5 km entre anar i tornar. Un cop agafat el camí bo, vaig tirant, a pas lent i amb el constant mal als ossos, però segueixo endavant. Soc conscient de com a prop estic, i malgrat haver sortit el sol, la boira no el deixava veure.
Al final, veig l’eix transversal i identifico la llar d’avis d’on han sortit els autocars. 15 minutets més i arribo al Puig Berenguer cap allà ¾ de nou.
El banquet d’arribada no era gaire espectacular, però et permetia esmorzar. El millor l’aigua calenta de les dutxes que afortunadament l’organització havia anunciat que disposaríem.
La travessa no és gens dura pel tipus de terreny i poc desnivell de pujada. Malauradament gairebé tota és de nit i no veus el paisatge, i si al fet que és la travessa més cara de la copa Catalana (34€ amb autocar) i el poc menjar que et donen, doncs la veritat és que no la recomano.
Ja només en queden 2 per acabar la temporada, la Marxassa i la del Garraf, les dues altament recomanables perquè són de dia, no gaire llargues i hi ha jalar a dojo. A recuperar-se i espero que s'em curi l'encostipat.
Aquest cap de setmana toca la 3era darrera prova de la Copa Catalana.
És la Rasos-Manresa amb 79 km. Surt el dissabte 14 a les 17:00h de la tarda, i no vull fer previsions d'arribada, perquè la trenkakames havia de durar menys i va ser molt dura.
Segons podeu veure al perfil publicat per l'organització, principalment és de baixada, i no hi ha gairebé cap pujada forta.
El David de la Uecanoia m'ha comentat que la baixada és molt forta i cal portar un bon llum per no ensopegar.
Aqui comença la segona part del meu relat, les "secret weapons"
Ja bastant fart del frontal, que si bé pesa poc, ilumina menys que una cuca de llum i vaig xutant tots els rocs que hi ha pel camí, especialment als corriols, he aconseguit aquesta super-llanterna. És un llum halògen de bicicleta, i tant me fa que sigui de bicicleta, perquè el què importa és que carda una llum de collons, i això és el que necessito. El fet de que no sigui una llum frontal no m'importa, perquè últimanet ja anava amb el frontal a la ma. Una altra estratègia pot ser la de portar 2 llums, com fa el Josep Ma. també de la UecAnoia, talment com un cotxe amb les llargues i curtes. De moment provaré amb aquesta nova llanterna i ja us explicaré.
La segona "secret weapon" intentarà resoldre el problema que arrossego des de la Montserrat-Reus. Com sabreu de les cròniques anteriors els que em llegiu, les plantes dels meus peus estan una mica ressentides per les successives butllofes que m'han anat sortitnt sempre al mateix lloc. Doncs bé, una de les causes és les bambes actuals, que ja no els hi queda gaire sola, o sigui que he decidit treure de l'armari les bambes que vaig importar jo mateix dels estats units.
A la realitat són encara més xules que a la foto, i la única cosa que temo és que em facin mal perquè encara no les tingui massa acostumades als meus peus, o sigui que probablement i com a cosa extraordinària, portaré a la motxilla les meves bambes de tota la Copa Catalana.
Aquesta és la paraula que principalment definiría la Trenkakames d'enguany en un sol mot. No l'havia fet abans, i el canvi de sentit hauria d'haver ajudat a facilitar el recorregut, però les elevades temperatures que es van produir el dissabte van fer estralls en el físic dels participants.
Comencem pel principi.
La sortida era a les 11:00 del matí des del Vendrell. Hi havía uns 160 participants, fet que indica com la gent arriba justeta de forces al final de la copa catalana i que hi ha pocs valents encara disposats a seguir després de passar una Montserrat-Reus i una Matagays. Malgrat que el nombre de participants pot semblar reduit comparat amb els 2.800 participants de la Mm, cal destacar que els marxadors eren de solvència contrastada, la majoría segurament federats.
Aquí teniu una mostra del Narcís i el Fidel (l'avi) de Banyoles.
I el Santi de La Llagosta, el seu amic Joan i la seva amiga del Bages.
Es va començar amb uns 15 minuts de retard, i el grup va arrencar a un ritme lleguer (excepte els de davant que es van posar a córrer). Jo vaig sortir amb el Miquel de l'Estartit i el Jordi de Girona.
El camí de seguida deixa el Vendrell per anar cap al poble de Sant Vicenç on hi ha el primer control. Tot seguit s'enfila per la serra Pedragosa, que fa honor al seu nom.
Mentres feia fotos, badava i em vaig despenjar del Jordi i el Miquel. El grup de participants, com podeu veure encara era bastant compacte (excepte les bèsties del davant que anaven corrents).
La calor anava apretant, i no va ser fins al km 12, a Sant Antoni que no va arribar l'avituallament líquid. La fruita també hi era present :D
Passem pel poble de Masarbonès i el de Masllorenç. En aquest últim ens trobem el Pere de Banyoles i el Gabi de la UME, fent una parada "tècnica" a l'ombra. Els estirem i continuen amb nosaltres.
Seguim avançant a bon pas, sempre aixafats sota els potents rajos del sol fins arribar a Rodonyà, el primer avituallament sòlid. Ja són 2/4 de 4, portem 25 km i des de les onze del matí que només hi ha hagut l'avituallment líquid amb fruita :S A Rodonyà ens trobem un participant estirat a terra amb un cop de calor; estava literalment fos. Sortint del poble ens trobem l'ambulància que el va a buscar. Jo torno a sortir amb el Jordi i el Miquel (aquest darrer no surt a la foto perquè és el que ens la fa)
Seguim pel pla que no durarà gaire fins on comença el tros més costerut de la prova, arribant al Mas d'en Bosc on hi ha el següent avituallament líquid. Tot seguit es veu tot el què haurem de pujar fins al punt culminant de la Talaia del Montmell.
El camí de carena té unes vistes espectaculars, i no va ser fins llavors que els sol es va quedar amagat per una tímida boira que va anar agafant més força a mesura que avançava la nit.
El camí segueix fins a l'esglesia de Sant Miquel, on hi ha un avituallament i et penses que s'acaba la carena perquè baixa bruscament.
Doncs ben lluny de la realitat, perquè aquesta boira baixa amagava el punt més alt, la Talaia del Montmell amb 861m, que malauradament no ens va oferir bones vistes perquè tot estava tapat. Pels que havieu llegit el comentari prèvi a aquesta caminada, us havia dit que aquest era un dels 100 cims que proposa la FEEC pels que participem en aquesta iniciativa, o sigui que he gravat un vídeo i he fet una foto com a testimoni d'aquesta fita perquè el president del meu Centre Excursionista, el Jaume, m'ho pugui validar.
A partir d'aqui, com podeu veure a la foto i al vídeo, vaig continuar fins al final de la caminada amb els companys de l'Anoia, el Josep María i el David. Val a dir que tot el camí de carena és força dur per alguns passos on has de grimpar, i us ben asseguro que amb la forta calor que havíem passat i els km acumulats a les cames no era gaire agradable. Fer aquest camí en sentit invers i de nit, com l'any passat, deuria ser molt dur.
El camí davalla bruscament del Montmell i passa per llocs tant singulars, com aquest pi de 3 branques. Al Km 40 hi ha l'avituallament líquid de Sant Marc.
Com veieu ja és fosc a les 8 del vespre, i el ritme ha estat molt lent, 40km en 9 hores. El sol i la duresa del terreny ha fet alentir molt el ritme.
Seguim avançant a les fosques i els frontals, majoritàriament per terrenys pedregosos. Arribem a Aiguaviva, el km 51, gairebé a les 10 de la Nit. Ja hem passat l'equador de la prova, i el Barça ha començat a jugar contra l'Athlético de Bilbao. El David porta una radio i ens va comentant les jugades.
Ara teòricament tot és baixada, però com sempre, la teoria no s'assembla a la pràctica, i apart de que hi ha trams amb algun "repechón", el camí segueix plè de pedres. Seguim fins a Marmellar "poble maleït" on hi ha l'avituallament líquid amb uns jubilats molt catxondos. Un participant de la zona ens posa la por al cos dient-nos que per la contrada se li'n diu "poble maleït" perquè hi va gent a fer esperitisme i s'han trobat algun mort sense saber encara qui va ser l'assassí.
Prosseguim amb més cautela per les històries de la vora del foc que ens han explicat fins arribar a la riera de Marmellar on hi havía l'antítesi del control anterior, és a dir, la secció jove de la Lira Vendrellenca. A 4 km més endavant hi ha l'avituallament de botifarres. Si mireu la següent foto i la treieu de contexte, ningú diría que portem fets 68 km i encara ens en queden uns 25.
Però cal refer forces, o sigui que botifarra cap endins i a fer-la baixar amb un raig de porró!
Per si fos poc, després d'aquest control ve la darrera pujada forta, fins al Castellot, que jo li diría més aviat "Castanyot" que et fot a les cames. Afortunadament el David va passar a davant a un ritme assenyat i vam pujar sense adonarnos-en.
Segons el perfil, queden 20 km de baixada, però us asseguro que després del sol i calor que hem patit i dels 70km acumulats, s'ens van fer llarg.
Vam seguir caminant i a trossos "trotant" per canviar el ritme, però no estavem per gaires filigranes. Les butllofes que em van sortir a la Montserrat-Reus em van recordar que encara no estaven del tot curades, i a Banyeres vaig haver de fer una cura d'emergència amb Compeed.
Des d'aqui ja només queden 11km fins a la Lira, i val a dir que són dels pitjors per la volta que et fan fer i el poc atractiu de l'entorn per on passes. L'entrada a Vendrell és pel torrent, que està asfaltat i molt degradat, hi ha vidres trencats pel terra que t'els pots clavar, i fins i tot una tapa de clavegueram havia desaparegut.
A les 6:45h arribavem a la Lira, on ja hi havien arribat uns 50 participants. 19h i 25 minuts no ha estat un gran temps, però donades les circumstàncies i les proves acumulades, estic molt satisfet d'haver-la acabat.
La organització ha estat molt bona, i el tracte humà excel·lent. Potser massa temps fins al primer avituallament sòlid, però res que no es pugui solucionar fàcilment en properes edicions.
Ara toca descansar i guarir les ferides dels peus, perquè d'aqui a 15 dies en venen 2 de seguides, ja no tant llargues però no per això menyspreables.
