Post Rasos-Montserrat

Una marxa d’aquestes comença molt abans. En aquest cas, la sortida era a les5 de la tarda, però a la 1 ja estava a Manresa. Només arribar, preguntant-me si era al lloc correcte em trobo els de Banyoles que arriben com “el equipo A” amb la furgoneta-dutxa. Son el Narcís, el Fidel, el Pere “moreno” i el Charly (aquest últim de Palamós).

Confirmem que és el lloc de sortida de l’autocar i que més amunt hi ha el Puig Berenguer on s’acaba la marxa. El Pere indaga amb els nadius a on es pot dinar bé i anem cap allà. Un bon àpat per agafar forces el fem passar avall amb les bromes que fan contínuament els de Banyoles. Després ens dirigim cap a on ha de sortir l’autocar i ens acabem de vestir per a l’ocasió. Als voltants ja hi ha gent coneguda. Veig al David i al Josep Ma. Que arriben en un tot terreny, el Jordi i el Miquel de Girona, aquest últim cridant entre la gentada, el Xavi de Sabadell, etc.

Cap allà les 15:20h surten els autocars cap als Rasos de Peguera. Pujant ja cap a dalt, després de Berga, es cala el nostre autocar i els passatgers ens emportem un ensurt.

Finalment arribem als Rasos on ara només hi ha el bar tancat i uns quants remuntadors parats. Ens posem a fer cua per donar el paper d’inscripció i recollir o “enviar per Courier” la samarreta a l’arribada. Fa bastant fred comparat amb Manresa, i el meu constipat no ajudava; em feien mal els genolls i encara no havia començat a caminar.

Aquest també volia venir a Manresa i a més no em tornava el meu pal!

La sortida surt una mica més tard de les 17:00 tal i com indicava el perfil en forta baixada. La gent surt bastant com a cabres, i a voltes el camí és molt estret, cosa que alenteix el ritme dels que volen córrer.

El pendent era massa fort per a que a jo hi corri, m’estimo més no torçar-me cap turmell, o sigui que decideixo baixar caminant (despresa però eh?). Vaig tirant amb el Jordi i el Miquel de Girona. Aquí veieu el primer amb una membre d’esparreguera que li va tocar seure a l’autocar al meu costat perquè no hi havia altre lloc ;)

Pel camí n’hi havia que encara tenien temps de desviar-se uns instants del camí per a treure bolets amb la facilitat com aquell qui engrapa sorra a la platja.

El camí segueix en baixada alternant plans fins arribar al primer control, on hi havia ganyips, te, suc de fruita i coca-cola.

Aquesta seria la tònica de la marxa, avituallaments que no feien honor al seu nom degut a les escasses vitualles que et proporcionaven. A partir d’aquí comença una forta pujada, la més dura de la caminada, i potser la més inclinada de tota la Copa Catalana. Això si, el camí transcorre per una fageda que combinada amb el sol que es ponia ens oferia un espectacle de llum impressionant. Us poso un vídeo del Fidel i el grup de Banyoles per aquest tram mentres marxavem.

Anem seguint el camí, principalment per pista i al control 2, a ¾ de 8 se’ns fa fosc. L’alimentació proporcionada per l’organització segueix sent fruita seca i beguda. Jo faig una parada tècnica per agafar la lot i treure’m unes pedres de les bambes i em despenjo del Jordi i el Miquel. M’enganxo al Fidel “l’avi” i al Charly.

Comença una forta baixada per corriol i anem perdent alçada. Ja és fosc i hem d’anar amb compte. La “secret weapon” funciona d’allò més bé. Després s’agafa una llarga pista que fa baixada i porta fins a Montmajor, el control 3; ja són 2/4 de 10 i comença a fer fresca. Jo seguint la pista massa animat, em passo de llarg en una cruïlla i he de tirar enrere.

A Montmajor ens donen per fi un entrepà. El control està just davant d’aquesta casa-bolet tant singular.

M’hi estic poca estona i surto corrents per atrapar al grup de Girona i Banyoles que acabaven de sortir del control quan he arribat. Al cap de 5 minuts els atrapo. Seguim amb pujadetes i baixades suaus fins arribar al Càmping de la Masia de l’Hostalet, al control 4. Són les 00:00h, portem 7 hores i ja estem al km 40. Resulta que al final la marxa té “només” 75 km enlloc del 79 que diu al perfil de desnivell, o sigui que estem a més de la meitat i podríem baixar de les 14 hores. El menjar segueix sent molt minso, hi ha meló i galetes, beguda no en falta. Aprofito per veure com tinc els peus. Em canvio els mitjons i em poso vaselina, però no cal Compeed; las segona “secret weapon”, les bambes van molt bé perquè em paren totes les pedres del camí. Només noto molèstia a la part superior dels dits grossos dels peus, perquè no les tinc “domades” del tot, però millor que les velles.

Quan arrenco tinc molts calfreds al cos. Malgrat dur màniga llarga no aconsegueixo entrar en calor; feia fred, però el constipat me’l feia sentir molt més.

Seguim marxant amb el Jordi i el Charly, però a mi em comença a fer mal tots els ossos. No és mal del cansament de la marxa, sinó el típic mal d’articulacions que et diu que t’has d’estar al llit enlloc de passar fred en una marxa de 75 km.

Al cap d’una estona paren els calfreds. Començo a menjar barretes energètiques perquè m’he de recuperar com sigui. En Jordi tira endavant i ens quedem el Charly i jo; anem fent amb altres grups que marxen al nostre pas.

Seguim el camí, principalment per amples pistes amb contínues i lleugeres pujades i baixades. Fins al control 5 de Les Cases. El menjar segueix en la línia d’escassetat i jo segueixo tirant de barretes. Parem poca estona per no refredar-nos.

Després del control ve una forta pujada on aguanto el ritme del Charly, però un cop a dalt, em vaig apagant conforme venen els calfreds., em vaig quedant enrere en els trams discontinus de pujades i baixades, i força gent em va passant. Conforme em quedo sense forces, el frontal se’m va apagant. He de canviar les piles però no hi ha llum per veure-m’hi! Al final, quan el risc de perdre’s per no veure les marques és molt gran, decideixo parar per reposar les bateries. És una operació un pel arriscada, doncs si no encerto la polaritat em quedaré a les fosques i hauré d’esperar a que vingui el següent participant. Vaig traient les piles i memoritzant la seva posició i les substitueixo una a una per les de recanvi i... bingo! Es va fer la llum. Això em va animar molt i és increïble com juga la psicologia, però em vaig tornar a sentir ple de forces.

Reprenc la marxa pel camí de pista amb alguna pujada bastant “durilla”. Així vaig passant fins al Control 6 de Can Vilatorrada. Està situat a una mena d’estable, on només hi ha croissant i ensaïmades un pèl ressecs. Segueix havent-hi suc i aigua, però ja no hi ha te. Aprofito per seure perquè ho necessito. Ja és el km 58. Tinc molt clar que l’acabaré la marxa, malgrat el meu estat de salut i haver-la d’acabar sol, però em sap greu haver alentit tant el ritme.

Segueixo per la pista, com la major part del camí i en 8 km més arribo a Sant Martí, on hi ha el 7è i darrer control abans de l’arribada. Allà m’estic pelant de fred de debò; paro per posar-me una tercera samarreta, i no paro de tremolar. En aquest control m’atrapen el Pere de Banyoles i el Joan del Parets. Els dos s’alegren per atrapar-me, perquè vol dir que van a bon ritme, però em conviden a anar amb ells. Jo no els ho accepto perquè vaig a un ritme massa lent. El Joan em diu que el Santi de La Llagosta l’ha trucat que ja ha arribat i que des d’aquest control hi ha 1 hora i poquet.

El camí surt del poble per agafar la via del tren abandonada de les mines durant 1km. Aquí és on jo decideixo complicar les coses i no em pregunteu els motius, però en arribar a la via del tren, l’agafo en sentit contrari, de manera que acabo a Callús, a l’altre banda de cap a on havia d’anar. L’ajuntament i l’església és molt bonica, però no calia que fes una excursió fins allà en aquell dia. Ja son les 6 de la matinada i quan veig un cotxe els paro per preguntar com puc tornar a reprendre el camí. Resulta que els del cotxe anaven seguint algú i es pensaven que m’havia saltat el control. Al final, segueixo per la carretera fins a Sant Martí on agafo la via, aquest cop en sentit correcte.

La visita a Callús m’ha suposat una bona estoneta i probablement uns 4 o 5 km entre anar i tornar. Un cop agafat el camí bo, vaig tirant, a pas lent i amb el constant mal als ossos, però segueixo endavant. Soc conscient de com a prop estic, i malgrat haver sortit el sol, la boira no el deixava veure.

Al final, veig l’eix transversal i identifico la llar d’avis d’on han sortit els autocars. 15 minutets més i arribo al Puig Berenguer cap allà ¾ de nou.

El banquet d’arribada no era gaire espectacular, però et permetia esmorzar. El millor l’aigua calenta de les dutxes que afortunadament l’organització havia anunciat que disposaríem.

La travessa no és gens dura pel tipus de terreny i poc desnivell de pujada. Malauradament gairebé tota és de nit i no veus el paisatge, i si al fet que és la travessa més cara de la copa Catalana (34€ amb autocar) i el poc menjar que et donen, doncs la veritat és que no la recomano.

Ja només en queden 2 per acabar la temporada, la Marxassa i la del Garraf, les dues altament recomanables perquè són de dia, no gaire llargues i hi ha jalar a dojo. A recuperar-se i espero que s'em curi l'encostipat.

Fins la Pre-Marxassa.

Mai enrere!