Post Montserrat Reus

Després de 20h i 22 minuts vaig completar els 100km i arribar a Reus.

No és un bon temps, però el més important és que vaig arribar, assolint el repte de fer els 100km i vaig sumar els punts per a la Copa Catalana. Hi havia gent que m'havia dit que els darrers 30km són molt plans i pesats per l'asfalt, així que vaig decidir portar les bambes de "rodar", amb esmorteiment, perquè m'anéssin bé als últims km. Com a la fórmula 1, l'el·leció dels pneumàtics és primordial, i en aquest cas em va fer jugar una mala passada.

Començaré pel principi per explicar com va anar la prova.

La sortida es va donar a les 12:00h del migdia a les piscines municipals de Collbató. M'hi va portar la Núria i ja em vindria a buscar a Reus l'endemà. Hi havia els de sempre, els que les fem totes, que vaig anar saludant mentres feia la inscripció: el Xavi de Sabadell fent estiraments, el Narcís i el Fidel amb els de Banyoles i el Jordi i el Miquel de Girona i l'Estartit. També hi havia el Santi de la Llagosta, que em va dir que havia vist aquest blog i espero que el segueixis veient.

El cel estava tapat però no amenaçava pluja. La climatologia era propícia per afrontar el llarg recorregut.

El Fidel tenia pressa i ja va sortir 15 minuts abans. Després li passa com a Montserrat-Gràcia que el descalifiquen!
Vaig sortir xino-xano amb el sector de Girona, el Narcís, el seu amic Miquel, els dos de Banyoles i el Jordi i el Miquel. Quedava encara molt de camí per endavant i no pagava la pena correr. A la sortida, ens va acomiadar la "marea azul" amb xiulets i trompetes.

El camí en general és planer i discorre per camps i vinyes de l'Anoia tocant al Penedès. Es segueix el GR172. Els controls són cada 10km aproximadament i un si, un no, són avituallaments. El primer avituallament, però, al km 20, està una mica lluny de la sortida, ja que se suposa que és el dinar i hem sortir a les 12:00h, de manera que el gruix del grup hi arriba de 4 a 5 massa famolenc.

Com a cada marxa hi ha un aliment característic, en aquest cas era l'Almendrina o llet d'ammetglles, molt energètica i dolça. Pels no iniciats, l'Almendrina és com l'orxata, però enlloc de fer-se amb xufes es fa amb ammetlles.

Anavem avançant plegats i cap allà el km 30 el Miquel de Banyoles es despenja una mica enrerre. Seguim fins al km 40, quan em truca la Núria que està al control de la Llacuna! Anirà dirèctament a dormir a Reus i així ja hi serà l'endemà per venir a recollir-me. És que no n'hi ha cap d'igual!

Allà m'enradereixo un pèl perquè ja que m'ha vingut a fer d'assistència no poc marxar de seguida, i em despenjo del Jordi, el Miquel i el Narcís. De totes maneres, van a un ritme un pèl fort per mi.

Es va fent fosc i la boira comença a caure. Ja no es veuen gaires participants. El grup principal ha quedat enrerre. La boira dispèrsa la llum del frontal i és millor posar-lo a la ma, com més a prop del terra millor, imitant els llums anti-boira dels cotxes. El camí discorre pre una carena ampla on no es veu el final.

Finalment ja fosc, cap allà les 9 de la nit arribo a l'Església de Montagut (km 50). A la casa del senyor n'hi havia alguns que es feien cures. Jo aprofito per reposar i em trobo el Miquel de Banyoles. Decideix esperar-me i anar plegats. La nit ja ha caigut, i és millor agrupar-se per evitar perdre's. En aquest cas, cap dels dos ens coneixiem el camí, però ell deu haver considerat que jo era més experimentat, i de fet jo portava el paper de ruta, cosa que mai t'has d'oblidar.

Seguim a bon ritme, però malgrat i aguantar fins aqui a més de 5km per hora de promig, calculo que cap al tros final baixaran les forces i no es podran fer les 18 hores matemàtiques.

Arribem a Santes creus després d'alguns cartells desconcertants, on la distància cap al monestir augmentava! Allà hi havia un avituallament celestial. Planxes ben calentes et coien la botifarra, hamburgesa o salsitxa que demanéssis, amb cebeta inclosa. La creu de la moneda era gent estirada a terra per qui se li havia acabat la travessa; eren cares esgotades, com els reportatges de deportats que a vegades ensenyen per la tele. Comencem a notar alguna punxada al peu, i l'entrecuix se m'està escaldant. El Miquel em deixa una mica del seu "compeed" farides i malgrat que pica, va curant les ferides.

Seguim a bon ritme fins al control 7, al poble d'Alió, "només" queden 30km. Les forces ja no sobren, però anem bé. Ens trobem a gent que està a la terrassa d'un bar prenent una cerveseta; ben mirat deuen ser cap allà les dues com a molt tard i ens pregunten quan ens queda.

Sortint d'Alió ja es veu el complexe químic de tarragona. La flama que crema gas es divisa a la negra nit. Darrere seu hi ha Reus, però no es va en línia recta, sino que es fa un xic de volta.

Es produeix el canvi de sender GR172 a PRC1. Afortunadament està molt ben assenyalat. Arribem al control 8, al Casal de Vallmoll. Les butllofes als peus ja estan sortint. El compeed no fa gaire cosa. Arriba gent bastant tocada però segueixen com "herois". Particularment no soc partidari d'arribar al límit, i si veig que no puc més, soc dels de plegar i tornar-hi un altre any que no seguir fins caure rebentat. A la vinya del senyor hi ha de tot.

Prosseguim la marxa, ja més lentament pel mal als peus. El pal ajuda bastant. Hi ha alguna zona una mica perdedora. Acostant-nos al poble de Vilallonga, al control número 9, ens passa tot un seguit de gent. Anàvem sobre els 40 i en dos controls anem els 70. Ja només queden 10 km, però són molt llargs si s'han de fer a peu. Em curo com puc les butllofes i seguim.

El Miquel, tot i que podria tirar endavant m'espera. Comença a clarejar cap allà les 7 del matí. Passem pel terme de La Selva del Camp, familiar perquè organitza una altre marxa. Tenim la sensació de que ja estem a Reus però no acabem d'arribar-hi mai. El ritme és lent. Ens acaba de passar un parell de participants, una mica tocats, però amb un ritme més fort.

Finalment entrem al núcli urbà de Reus i ens trobem a un seguidor o de l'organització. Ens diu que queda 1 km. Perquè la gent sempre compta en unitats? MENTIDA, quedava molt més.

El sol ja es feia veure, quan a les 8 i 22 del matí entrem al recinte de La Palma. El Jordi i el Miquel ja havien marxat i el Narcís esperava el Miquel i el Pere "moreno" per pujar cap a Banyoles.



La creu roja feia algunes cures, i un altre servei de planxa et servia entrepans calents fets al moment. La cervesa va ser deliciosa. Jo no estava excessivament cansat, tenia molta son i els peus nafrats per les butllofes. Feia una mica de llàstima al caminar.
La Núria em va venir a buscar de seguit (recordeu que dormia a Reus) i vaig fer tot el viatge de tornada dormint.


Malgrat no haver fet un gran temps i acabar tocat, estic satisfet pel repte, i potser l'any vinent m'animo a fer-la.


Ara a pensar en la Matagalls-Montserrat i en triar un millor calçat ;)

Mai enrere!