Post Marxa Garraf i final

Ha arribat el moment de fer la darrera crònica de la darrera prova de la Copa Catalana de Marxes de Resistència del 2006.

Tot va començar una mica apretat. El joanf i jo vam arribar a les 6:25 a la sortida, i ens va costar molt aparcar (a mi més). Amb l’Aouita no ens vam ni veure a la sortida de la gent que hi havia. La gent va començar a sortir a 2/4, el joanf no em fa trobar al telèfon i amb els seus punts a l’esquena va decidir sortir a 3/4 i jo vaig ser gairebé dels últims, a les 6:59 :)

Em feia una mica de mal el turmell degut a la torçada que vaig patir, o sigui que no volia forçar gens. Vaig començar a ritme suau, mentre sentia com responia l’articulació. Era dels últims, i a davant tenia més de 600 persones.

Pujant al Castell d’Eramprunyà ja es van fer alguns taps, on vaig tenir la sort de conèixer el Xavi “el vent” i la seva dona, la Montse de la UEC Anoia. Vam fer la pujada comentant com havia anat el campionat i els comentaris a la part virtual de les marxes. Després del castell, el control 1 va ser molt pitjor, on la cua per segellar i l’esmorzar feia estar més estona parat que caminant. Vaig segellar a les 8:41h, 1 minut després de que es tanqués oficialment el control. No vaig ni esperar pel menjar i vaig decidir tirar corrent muntanya avall fins al Puig de les Agulles. El joanf no podia córrer i va seguir al seu ritme.

Arribant al Puig de les Agulles em vaig trobar el Garri de la UME, que aquesta vegada la feia amb la seva dona.

Vaig seguir a un bon ritme, on la marxa passa un bon tros per carretera i en baixada, de manera que es pot avançar molt ràpid. Així s’arriba fins a la collada de Vilagrassa, on hi ha el Control 2.

A partir d’aquí es deixa la carretera i es segueix per pista i trossos de torrent plens de pedres. Just per aquests camins em vaig trobar el Juan de Santa Perpètua.

Va ser una gran forma d’acomiadar-me d’ell després de que hagi fet gairebé tota la Copa Catalana.

El camí començava a pujar fins al control 3, a Can Grau, on apart de les “gominoles” del control hi havia el Jordi d’Esparraguera, el “conductor de l’autobús” que s’havia fotut una nata i li feia bastant de mal el canell.

La pujada continuava fins arribar al Puig de la Mola, al límit entre les comarques del Garraf i el Baix Llobregat. A partir d’aquí el camí davallava ràpidament; jo no podia córrer gaire perquè hi havia risc de que el meu turmell em recordés que s’havia torçat, o sigui que vaig haver d’aguantar estoicament que uns quans em passessin.

Quan ja s’havia perdut gairebé tota l’alçada i el camí era més boscós, em vaig trobar el Santi amb la seva amiga la Tonyi. També va ser una bona forma d’acomiadar-me d’ell després de tota la Copa, on destaca especialment la pujada a l’ermita de Cabrera que vam fer plegats als Camins dels Matxos.

Al cap d’una estoneta de planejar s’arribava al Control 4, on una bona botifarra esperava als participants.

El camí seguia planejant amb lleugeres pujades i baixades, apropant-se a Begues quan passava per la hípica i algun que altre tros urbanitzat. Va ser llavors quan vaig atrapar al Jordi de Girona i al Miquel de l’Estartit. Anaven xino-xano gaudint de la darrera prova del campionat.

Com podeu veure, el Miquel no té ni un pel de ruc, i aprofita la més mínima ocasió per relacionar-se amb els altres participants, especialment les participantes.

Després del Control 5 es creuava pel camí d’anada, tancant el circuit en forma de 8. Es veia des d’una altre perspectiva el Castell d’Eramprunyà, fet que donava una idea de com d’aprop estàvem de l’arribada.

Al Control 6 hi havia anacards i nous de macadamia, tot un luxe!

I com al “the wizard of Oz”, el camí groc del parc de Gavà, ens conduïa al punt de sortida, on les dutxes del poliesportiu ens esperaven. La piscina estava reservada com a recompensa pels més ràpids que arribaven abans de les 14:00h.

Allà em vaig poder a trobar els companys de l’Anoia, el Josep María i el David, que feia estona que havien arribat i començaven a assaborir la victòria del campionat per equips. Per cert, aprofito per felicitar-vos des d'aqui!

També em vaig trobar al Narcís i el Xavi, que ja estaven dutxats i marxaven cap a casa seva; l’avi corria per allà però no el vaig veure.

Va ser una molt bona caminada amb un cel enterenyinat que va ajudar a mantenir la temperatura. El recorregut pel Baix Llobregat, tenia trossos típics del massís del Garraf i d’altres més boscosos. La organització un 10, tant per la il·lusió i alegria com per com havien emplenat els avituallaments.

Aquesta ha estat la darrera prova de la Copa Catalana d’enguany i potser per això he trigat tant en fer el Post, perquè ara que ha arribat el moment, potser no voldria que s’acabés. Han estat tantes les marxes, les hores, els quilòmetres, les passes, les persones que coneixes i les cròniques, que se’m fa estrany que hagi acabat. És cert que l’any vinent hi haurà una nova edició, però jo ja no la faré, o almenys no la faré tota completa; tinc altres projectes com son començar a fer alguna cursa de muntanya o provar això dels raids.

De totes maneres l'any vinent aniré escrivint aquí les cròniques de les marxes que faci, i us convido a que hi seguiu participant com heu fet durant aquest any, tant assistina a les caminades com escrivint els vostres comentaris. Gràcies a tots i totes pel suport que m'heu donat; espero que ens poguem tornar a veure a alguna de les marxes. Fins llavors...

Mai enrere!