Pre Trenkakames

Abans de començar aquest post, voldria agrair a tota la gent que llegeix aquest blog i que a més hi aporta els seus comentaris. Us animo a tots a que hi participeu amb total llibertat.

Dit això, passaré a comentar la prèvia de la Trenkakames. Enfilem ja la recta final de la Copa Catalana, queden 4 proves, i cadascuna d'elles té menys km que la seva antecessora. En aquest cas, la Trenkakames té la respectable longitud de 96km.

Faré un incís sobre el número 96, perquè aparentment pot semblar inofenssiu; vull dir que la Montserrat-Reus amb 100km sembla extremadament dura, s'arriba a la centena de km. En canvi, amb 96km, sembla com aquells PVPs del "bazar el regalo" a 99,95€ que encara et semblen barats. Donc he de dir que NO. 96 km seran d'allò més durs, i encara que no s'arribi a la centena, us ben asseguro que seran gairebé tant llargs com si fossin 100.

Deixant a banda aquest comentari de numerología, us avanço que no l'he feta mai. L'any passat vaig anar amb el Francesc a fer un tros d'assitència al Marcel, i el què si que us puc ben dir, és que la organització era molt animada i no feia pinta de faltar teca (aquesta situació és comú en les marxes de Tarragona)

Pel què he llegit a la web, aquest any han canviat el sentit de circul·lació i han avançat l'hora de sortida en 1 hora (a les 11:00AM del dissabte 30 de Septembre) per passar els trams més tècnics amb llum de dia. Mirant el perfil hi ha 5480m. de desnivell. Això és una mica menys que la Matagalls, però 13km. de més. La gràfica també indica que a partir del Km 50 és gairebé baixada, però jo no crec que m'arrisqui a apretar fins al tram final perquè és molt llarga. A la sortida preguntaré als veterans que em diguin com la veuen. Mentrestant, us deixo amb un gràfic que m'he currat amb el recorregut.

Finalment, afegiré que resulta que la travessa passa per 2 dels cims que proposa la FEEC per al projecte 100 cims (i si no hi passa exactament pel cim, és molt a prop i ja em desviaré per a fer-los), per tant aprofitaré la caminada per a afegir aquests 2 cims del Baix Penedès: Puig de Sant Antoni (409 m) i la Talaia del Montmell (861 m).

Sort a tots aquells que hi participeu i ens veiem al comentari Post Trenkakames.

Mai enrere!

Sarri

Post Matagays Montserrat

Una crusa feta amb el cap va donar com a resultat 14h 35' i acabar sencer.

Tot va començar a les 12h del matí, la Núria i jo vam anar a buscar el joanf a Vilassar (de Dalt ;)
Passat a 1/4 d'una ja erem a Collformic per agafar el número de sortida (sembla com quan vas al metge). Ens van donar hora a les 18:05. Encara no havia vist el Francesc i no hi havia cobertura. A qui si ens vam trobar va ser al Jordi de Girona i el Miquel de l'Estartit amb 2 amics seus. Vam anar a dinar amb ells i la Marina al restaurant que hi ha al coll. La secció de Banyoles (Narcís, Pere "moreno", Miquel i "l'avi" Fidel) anaven a dinar a un altre lloc. En total hi havia uns 2800 participants (a veure si us trobeu a la foto).


Com que l'any passat va ploure molt, la intenció era quedar-se al restaurant fins a l'hora de sortida. Per fora cada vegada hi havia més gent, i vam veure el Xavi de Sabadell; aniria fort com sempre. A qui no vaig veure va ser al Santi de la Llagosta, que les porta totes fetes, però segur que estava per allà.

Això de les marxes és una mica com la fórmula 1, l'estratègia hi juga molt. A l'anterior Montserrat-Reus vaig fallar amb els "slicks", i aquesta vegada ho portava tot planejat perquè no passés res; pensava córrer tot el pla de la calma i la baixada fins Aiguafreda per passar llavors a ritme de caminador fins al cementiri de Vacarisses, a 12km de l'arribada de Montserrat. Si em trobava bé, pensaría en córrer a trot lleuger fins a Monistrol. La pujada al monestir ja dependria de les forces que quedéssin.

Els de Girona sortien a les 17:30h i ens vam acomiadar. Just abans de sortir vam veure el Francesc de Badalona i ens va fer alguna d'aquestes fotos que veieu per aqui. El temps, malgrat ennuvolat, no semblava que es decidís a ploure.

A les 18:05 sortiem el joanf i jo.

Com estava previst, vam anar corrents a un ritme suau pel pla de la Calma. Anávem avançant a la gent que anava a peu, i els que corrien ens passaven. El fet de sortir a primera hora és important per no trobar embussaments a la baixada cap aiguafreda, i a més, quanta menys gent ha passat pel camí, menys enfangades estan les pedres per les trepitjades de la gent. Un altre factor important és la llum; si surts abans, arribes a aiguafreda amb molta claror de sol, i a la baixada és important per no ensopegar. Com podeu llegir i llegireu, l'estratègia és molt important perquè tot et vagi de cara.

El joanf anava al meu costat, malgrat que una mica pesat amb les seves botes i esbufegava de tant en tant. Per moments pensava que petaria, i no entenia perquè s'entestava en anar al meu ritme. Des del pla de la calma es veia la silueta de les muntanyes de Montserrat; semblava tant lluny!

Tot just abans d'arribar a Aiguafreda vaig aprofitar que va anar al labavo per estirar una mica el ritme. Si no em seguia, confiava en que el Joan s'ajustaria al seu propi pas i acabaria a Montserrat en bon estat. Al poble hi havia el Josep, el pare del Francesc amb les seves germanes fent d'assistència. El temps just de saludar-lo i seguir com un llampec.

La pujada cap al pla de la garga i el control 2 ha canviat, ja no va pel corriol i perd una mica l'encat, però donat la massificació de participants potser és millor anar per la pista. Al control 2 es començava a fer fosc, però no va ser fins l'avituallament que vaig encendre el frontal. Allà ja hi havia els primers que demanaven réflex a la Creu Roja; i bastanta gent s'ho començava a prendre amb calma. Un altre dels avantatges de sortir abans és que evites les cues dels avituallaments i a més tens tot el menjar que vols. Comparat amb altres caminades de la Copa Catalana, la Matagalls-Montserrat la trobo excessivament massificada, però potser és una oportunitat perquè la gent que no les fa mai ho provi i s'hi enganxi.

Em vaig enganxar a un grup que anava a bon ritme perquè de nit no és recomanable anar sol, i perquè hi ha un tros que sempre em perdo a les fosques. Hi havia gent que em passava corrents; jo tranquil perquè no era la meva cursa aquella. De sobte em va passar el Miquel de l'estartit; anava fent escàndol com sempre, i amb companya femenina (com no és tant sovint ;); anava al seu pas de marxador que costa seguir-lo, i fins i tot diria que corria a algun tros (poc habitual en ell).

Al cap de poc m'atrapa el joanf. El paio enlloc d'afluixar havia apretat el pas per atrapar-me! Està ben grillat. Anava una mica esfondrat, amb el seu pas "cansino" i bufava un pèl, però per la resta bé. No tenia molt clar si petaría al control 4 o al 5. Fins i tot gosava avançar-se una mica enganxat a algú que passava corrents amb l'excusa "d'estirar les cames".

La gent que corria i els km van anar passant fins a St. Llorenç, la meitat del camí. Allà ens vam tornar a veure amb bastants d'aquests que corrien al principi, i no feien pinta de voler continuar. A St. Llorenç ens vam revisar els peus, posar baselina/compeed, canvi de mitjons i una mica de menjar per refer el cos. El síndrome de "bola de pa a la boca" començava a aparèixer, quan els entrepans no et passen i se t'acumula el menjar a la boca en forma de bola pastosa.

Al cap d'uns 20 minutets de parada ens posem en marxa quan arriba la Marina amb el Jaume de Sant Boi. Pels qui no el coneixeu, us comento que el Jaume ha fet la carros de foc en 18 hores. Aquesta vegada havia tingut un menjar familiar i em sembla que no anava gaire bé.

Tot seguit de St. Llorenç ve la pujada a La Mola. És en aquest moment que el joanf em vacila i pren un ritme fort per deixar-me enrere. Al principi, m'agafa desprevingut i no forço per atrapar-lo; senzillament em limito a anar accelerant el pas. Anava atrapant a la gent en pujada, però el joan no apareixia; alguns s'enganxaven a roda aprofitant l'embranzida, però la veritat es que anava bastant ràpid i no ho feien durant gaire estona. A la fi, atrapo el joan però decidexo no dir res i seguir a darrere per veure què fa. Alguns marxadors ens fan un tap, jo li trepitjo un peu per veure si es gira, però ni s'hi enmuta. Al final decideixo passar-lo a veure si em reconeix i si, quan ja era 2 persones més enllà em diu: Adeu Jordi, i jo li responc: Adeu joan ;)

Segueixo apretant i no pot seguir el ritme. Arribo al control dels donuts sol; aquest any l'han posat al principi de la urbanització. No si aquest canvi aporta cap millora. Suposava que el joan ja afluixaría el ritme. Al control hi ha bastanta gent petada i els que van per l'urbanització ho fan a un ritme de pas lent. Jo em sento ben fresc i avanço a un ritme ràpid, sempre sense córrer. Vaig passant a bastanta gent (tots aquells que corrien ;)

Quan deixem la urbanització de Matadepera ens ajuntem un grupet per trobar el camí. Ens anem despenjant conforme torna la pujada. Baixant cap a Vacarisses es passa per uns corriols la mar de divertits que et fan tenir l'atenció en el camí mentres els baixes a pas ràpid.

Finalment arriba el cementiri de Vacarisses. Encara no clarejava i hi havia bastanta gent petada. La noia amb la que el Miquel havia anat no estava gaire fina i en canvi al Miquel encara no l'havia tornat passar.

Les meves cames estaven com noves, i els peus no havien patit gaire o sigui que tocava baixar corrents fins a Monistrol que tot era baixada. Quina sensació de satisfacció! No només per la gent que passava, sino perquè l'estratègia anava funcionant. Per fer aquest tros pots estar-t'hi 2 o 2,5 hores si vas "petadillu" mentres que corrents el fas en 3/4 d'hora. Abans d'arribar al control 9 menjo una barreta energètica per agafar forces per pujar a Montserrat; un ja se la va coneixent i ha patit una "pajara" junt amb el Francesc pujant a la muntanya.

Segueixo corrents fins a Monistrol. L'aigua se m'acaba; valoro si podré aguantar la pujada sense aigua i decideixo no parar. Després del control 10 em trobo el Miquel amb el Xavi de Sabadell; gràcies a aquest fet podem acabar els darrers metres plegats.

A la plaça del monestir la emoció va ser intensa. Tota l'estratègia va funcionar, vaig saber aguantar més de 45 km a ritme de caminador per reservar forces i va donar el seus fruits podent apretar al tros final. Va ser el meu rècord i ja em venen ganes de superar-lo l'any vinent.
A l'arribada el Jordi de Girona ja veia una hora que havia arribat, i la seva xicota havia portat una nevereta amb cerveses! La combinació de cursa acabada amb una cervesa frèsca és inexplicable. "L'avi" ja feia estona que havia arribat, així com el Narcís de Banyoles, que s'havia dutxat a l'autocaravana del seu germà.

Mentre esperava que arribés la Núria a buscar-me em preguntava on devia ser el joanf, quan de sobte m'el trobo que torna de recollir l'obsequi amb 2 entrepans. Havia seguit a tota pastilla com va poder i va aconseguir fent 14h i 55'! Això si que és com la pel·licula: "marxar o morir".

Per més casualitats de la vida, amb ell va arribar el Manel de l'IMEB, un antic company de feina. I és que la Matagalls és un lloc de trobada de velles amistats i coincidències.

Acabo amb una foto del Pelayo i el seu amic de Gavà, el "cuiner", que el pobre va haver de treballar i estava mort de sont.

Finalment voldria agrair a tota la gent que llegeix aquest fòrum i m'anima a continuar. Els animo també a ells a participar en alguna d'aquestes caminades perquè expermienti el què jo sento (comenceu per les curtes, eh?). Pepita, gràcies pels teus comentaris i enhorabona per haver-la acabat. TOTS els que l'acaben tenen la mateixa recompensa, la SATISFACCIÓ de la realització personal d'haver-se superat, d'haver acomplert el seu objectiu.

Fins la Trenkakames i Mai enrere!

Sarri

Pre Matagalls Montserrat

Ja ha arribat la Matagalls-Montserrat.

És la prova més popular i massiva (l'any passat s'hi van apuntar unes 3000 persones). Això no vol dir que sigui fàcil (són gairebé 83km), però si molt emblemàtica. Sortir del massís del Montseny (encara que ja no es surt des de dalt del Matagalls) fins a la mística muntanya de Montserrat atrau a molta mena de gent.

Aquesta vegada s'hi apuntarà el Francesc (Durin) amb 2 companys de Badalona, el Ricky i l'Oriol. També vindrà el Joanf. El que no podrà venir és el Pardi, que l'ha feta més de 10 vegades sino 15, perquè està al Cho-Oyu, una muntanya de més de 8.000 metres d'altitud a l'Himalaya. Segons les últimes notíces, tot i que des del camp base no té internet i no ens pot dir res.

Jo estic bastant nerviós. No se perquè, però aquesta prova sempre em posa nerviós. L'he feta ja varies vegades, i només vaig haver de plegar en una ocasió degut a que em vaig torçar el peu. Cada any m'hi poso, de nerviós, i no hi puc fer res.

El recorregut és bastant pla per la distància, amb la Mola i Montserrat com a principals obstacles. Els avituallaments són molt correctes i ben espaiats. La majoria del recorregut és de nit, doncs la sortida és a partir de les 17:30h del dissabte. L'arribada es preveu cap al matí del diumenge en funció de com ràpid vagis (alguns arriben a la matinada ;) Vaja, un clàssic que tothom ha de provar alguna vegada!

Ja tinc la bossa preparada i he mirat la previsió del temps. No pinta gaire bé. L'any passat va ploure a bots i barrals a la sortida i més de 500 persones no van arribar a sortir. Les previsions no són gaire clares i algunes apunten a que pot ploure. Ja veureu com no s'en riurà tanta gent de la meva umbrel·la!

En un principi el Francesc anirà amb els 2 companys de BDN, i jo amb el joanf. No penso anar a un ritme molt fort perquè s'han de guardar forces, que la copa catalana encara no s'ha acabat i queda la TRENKAKAMES.

Ens veiem al POST que intentaré fer diumenge.

Mai enrere!

Sarri

Post Montserrat Reus

Després de 20h i 22 minuts vaig completar els 100km i arribar a Reus.

No és un bon temps, però el més important és que vaig arribar, assolint el repte de fer els 100km i vaig sumar els punts per a la Copa Catalana. Hi havia gent que m'havia dit que els darrers 30km són molt plans i pesats per l'asfalt, així que vaig decidir portar les bambes de "rodar", amb esmorteiment, perquè m'anéssin bé als últims km. Com a la fórmula 1, l'el·leció dels pneumàtics és primordial, i en aquest cas em va fer jugar una mala passada.

Començaré pel principi per explicar com va anar la prova.

La sortida es va donar a les 12:00h del migdia a les piscines municipals de Collbató. M'hi va portar la Núria i ja em vindria a buscar a Reus l'endemà. Hi havia els de sempre, els que les fem totes, que vaig anar saludant mentres feia la inscripció: el Xavi de Sabadell fent estiraments, el Narcís i el Fidel amb els de Banyoles i el Jordi i el Miquel de Girona i l'Estartit. També hi havia el Santi de la Llagosta, que em va dir que havia vist aquest blog i espero que el segueixis veient.

El cel estava tapat però no amenaçava pluja. La climatologia era propícia per afrontar el llarg recorregut.

El Fidel tenia pressa i ja va sortir 15 minuts abans. Després li passa com a Montserrat-Gràcia que el descalifiquen!
Vaig sortir xino-xano amb el sector de Girona, el Narcís, el seu amic Miquel, els dos de Banyoles i el Jordi i el Miquel. Quedava encara molt de camí per endavant i no pagava la pena correr. A la sortida, ens va acomiadar la "marea azul" amb xiulets i trompetes.

El camí en general és planer i discorre per camps i vinyes de l'Anoia tocant al Penedès. Es segueix el GR172. Els controls són cada 10km aproximadament i un si, un no, són avituallaments. El primer avituallament, però, al km 20, està una mica lluny de la sortida, ja que se suposa que és el dinar i hem sortir a les 12:00h, de manera que el gruix del grup hi arriba de 4 a 5 massa famolenc.

Com a cada marxa hi ha un aliment característic, en aquest cas era l'Almendrina o llet d'ammetglles, molt energètica i dolça. Pels no iniciats, l'Almendrina és com l'orxata, però enlloc de fer-se amb xufes es fa amb ammetlles.

Anavem avançant plegats i cap allà el km 30 el Miquel de Banyoles es despenja una mica enrerre. Seguim fins al km 40, quan em truca la Núria que està al control de la Llacuna! Anirà dirèctament a dormir a Reus i així ja hi serà l'endemà per venir a recollir-me. És que no n'hi ha cap d'igual!

Allà m'enradereixo un pèl perquè ja que m'ha vingut a fer d'assistència no poc marxar de seguida, i em despenjo del Jordi, el Miquel i el Narcís. De totes maneres, van a un ritme un pèl fort per mi.

Es va fent fosc i la boira comença a caure. Ja no es veuen gaires participants. El grup principal ha quedat enrerre. La boira dispèrsa la llum del frontal i és millor posar-lo a la ma, com més a prop del terra millor, imitant els llums anti-boira dels cotxes. El camí discorre pre una carena ampla on no es veu el final.

Finalment ja fosc, cap allà les 9 de la nit arribo a l'Església de Montagut (km 50). A la casa del senyor n'hi havia alguns que es feien cures. Jo aprofito per reposar i em trobo el Miquel de Banyoles. Decideix esperar-me i anar plegats. La nit ja ha caigut, i és millor agrupar-se per evitar perdre's. En aquest cas, cap dels dos ens coneixiem el camí, però ell deu haver considerat que jo era més experimentat, i de fet jo portava el paper de ruta, cosa que mai t'has d'oblidar.

Seguim a bon ritme, però malgrat i aguantar fins aqui a més de 5km per hora de promig, calculo que cap al tros final baixaran les forces i no es podran fer les 18 hores matemàtiques.

Arribem a Santes creus després d'alguns cartells desconcertants, on la distància cap al monestir augmentava! Allà hi havia un avituallament celestial. Planxes ben calentes et coien la botifarra, hamburgesa o salsitxa que demanéssis, amb cebeta inclosa. La creu de la moneda era gent estirada a terra per qui se li havia acabat la travessa; eren cares esgotades, com els reportatges de deportats que a vegades ensenyen per la tele. Comencem a notar alguna punxada al peu, i l'entrecuix se m'està escaldant. El Miquel em deixa una mica del seu "compeed" farides i malgrat que pica, va curant les ferides.

Seguim a bon ritme fins al control 7, al poble d'Alió, "només" queden 30km. Les forces ja no sobren, però anem bé. Ens trobem a gent que està a la terrassa d'un bar prenent una cerveseta; ben mirat deuen ser cap allà les dues com a molt tard i ens pregunten quan ens queda.

Sortint d'Alió ja es veu el complexe químic de tarragona. La flama que crema gas es divisa a la negra nit. Darrere seu hi ha Reus, però no es va en línia recta, sino que es fa un xic de volta.

Es produeix el canvi de sender GR172 a PRC1. Afortunadament està molt ben assenyalat. Arribem al control 8, al Casal de Vallmoll. Les butllofes als peus ja estan sortint. El compeed no fa gaire cosa. Arriba gent bastant tocada però segueixen com "herois". Particularment no soc partidari d'arribar al límit, i si veig que no puc més, soc dels de plegar i tornar-hi un altre any que no seguir fins caure rebentat. A la vinya del senyor hi ha de tot.

Prosseguim la marxa, ja més lentament pel mal als peus. El pal ajuda bastant. Hi ha alguna zona una mica perdedora. Acostant-nos al poble de Vilallonga, al control número 9, ens passa tot un seguit de gent. Anàvem sobre els 40 i en dos controls anem els 70. Ja només queden 10 km, però són molt llargs si s'han de fer a peu. Em curo com puc les butllofes i seguim.

El Miquel, tot i que podria tirar endavant m'espera. Comença a clarejar cap allà les 7 del matí. Passem pel terme de La Selva del Camp, familiar perquè organitza una altre marxa. Tenim la sensació de que ja estem a Reus però no acabem d'arribar-hi mai. El ritme és lent. Ens acaba de passar un parell de participants, una mica tocats, però amb un ritme més fort.

Finalment entrem al núcli urbà de Reus i ens trobem a un seguidor o de l'organització. Ens diu que queda 1 km. Perquè la gent sempre compta en unitats? MENTIDA, quedava molt més.

El sol ja es feia veure, quan a les 8 i 22 del matí entrem al recinte de La Palma. El Jordi i el Miquel ja havien marxat i el Narcís esperava el Miquel i el Pere "moreno" per pujar cap a Banyoles.



La creu roja feia algunes cures, i un altre servei de planxa et servia entrepans calents fets al moment. La cervesa va ser deliciosa. Jo no estava excessivament cansat, tenia molta son i els peus nafrats per les butllofes. Feia una mica de llàstima al caminar.
La Núria em va venir a buscar de seguit (recordeu que dormia a Reus) i vaig fer tot el viatge de tornada dormint.


Malgrat no haver fet un gran temps i acabar tocat, estic satisfet pel repte, i potser l'any vinent m'animo a fer-la.


Ara a pensar en la Matagalls-Montserrat i en triar un millor calçat ;)

Mai enrere!