Copa Catalana de Caminades de Resistència

Post Marxa Garraf i final

2006-11-13T23:11:00.000+01:00

Ha arribat el moment de fer la darrera crònica de la darrera prova de la Copa Catalana de Marxes de Resistència del 2006.

Tot va començar una mica apretat. El joanf i jo vam arribar a les 6:25 a la sortida, i ens va costar molt aparcar (a mi més). Amb l’Aouita no ens vam ni veure a la sortida de la gent que hi havia. La gent va començar a sortir a 2/4, el joanf no em fa trobar al telèfon i amb els seus punts a l’esquena va decidir sortir a 3/4 i jo vaig ser gairebé dels últims, a les 6:59 :)

Em feia una mica de mal el turmell degut a la torçada que vaig patir, o sigui que no volia forçar gens. Vaig començar a ritme suau, mentre sentia com responia l’articulació. Era dels últims, i a davant tenia més de 600 persones.

Pujant al Castell d’Eramprunyà ja es van fer alguns taps, on vaig tenir la sort de conèixer el Xavi “el vent” i la seva dona, la Montse de la UEC Anoia. Vam fer la pujada comentant com havia anat el campionat i els comentaris a la part virtual de les marxes. Després del castell, el control 1 va ser molt pitjor, on la cua per segellar i l’esmorzar feia estar més estona parat que caminant. Vaig segellar a les 8:41h, 1 minut després de que es tanqués oficialment el control. No vaig ni esperar pel menjar i vaig decidir tirar corrent muntanya avall fins al Puig de les Agulles. El joanf no podia córrer i va seguir al seu ritme.

Arribant al Puig de les Agulles em vaig trobar el Garri de la UME, que aquesta vegada la feia amb la seva dona.

Vaig seguir a un bon ritme, on la marxa passa un bon tros per carretera i en baixada, de manera que es pot avançar molt ràpid. Així s’arriba fins a la collada de Vilagrassa, on hi ha el Control 2.

A partir d’aquí es deixa la carretera i es segueix per pista i trossos de torrent plens de pedres. Just per aquests camins em vaig trobar el Juan de Santa Perpètua.

Va ser una gran forma d’acomiadar-me d’ell després de que hagi fet gairebé tota la Copa Catalana.

El camí començava a pujar fins al control 3, a Can Grau, on apart de les “gominoles” del control hi havia el Jordi d’Esparraguera, el “conductor de l’autobús” que s’havia fotut una nata i li feia bastant de mal el canell.

La pujada continuava fins arribar al Puig de la Mola, al límit entre les comarques del Garraf i el Baix Llobregat. A partir d’aquí el camí davallava ràpidament; jo no podia córrer gaire perquè hi havia risc de que el meu turmell em recordés que s’havia torçat, o sigui que vaig haver d’aguantar estoicament que uns quans em passessin.

Quan ja s’havia perdut gairebé tota l’alçada i el camí era més boscós, em vaig trobar el Santi amb la seva amiga la Tonyi. També va ser una bona forma d’acomiadar-me d’ell després de tota la Copa, on destaca especialment la pujada a l’ermita de Cabrera que vam fer plegats als Camins dels Matxos.

Al cap d’una estoneta de planejar s’arribava al Control 4, on una bona botifarra esperava als participants.

El camí seguia planejant amb lleugeres pujades i baixades, apropant-se a Begues quan passava per la hípica i algun que altre tros urbanitzat. Va ser llavors quan vaig atrapar al Jordi de Girona i al Miquel de l’Estartit. Anaven xino-xano gaudint de la darrera prova del campionat.

Com podeu veure, el Miquel no té ni un pel de ruc, i aprofita la més mínima ocasió per relacionar-se amb els altres participants, especialment les participantes.

Després del Control 5 es creuava pel camí d’anada, tancant el circuit en forma de 8. Es veia des d’una altre perspectiva el Castell d’Eramprunyà, fet que donava una idea de com d’aprop estàvem de l’arribada.

Al Control 6 hi havia anacards i nous de macadamia, tot un luxe!

I com al “the wizard of Oz”, el camí groc del parc de Gavà, ens conduïa al punt de sortida, on les dutxes del poliesportiu ens esperaven. La piscina estava reservada com a recompensa pels més ràpids que arribaven abans de les 14:00h.

Allà em vaig poder a trobar els companys de l’Anoia, el Josep María i el David, que feia estona que havien arribat i començaven a assaborir la victòria del campionat per equips. Per cert, aprofito per felicitar-vos des d'aqui!

També em vaig trobar al Narcís i el Xavi, que ja estaven dutxats i marxaven cap a casa seva; l’avi corria per allà però no el vaig veure.

Va ser una molt bona caminada amb un cel enterenyinat que va ajudar a mantenir la temperatura. El recorregut pel Baix Llobregat, tenia trossos típics del massís del Garraf i d’altres més boscosos. La organització un 10, tant per la il·lusió i alegria com per com havien emplenat els avituallaments.

Aquesta ha estat la darrera prova de la Copa Catalana d’enguany i potser per això he trigat tant en fer el Post, perquè ara que ha arribat el moment, potser no voldria que s’acabés. Han estat tantes les marxes, les hores, els quilòmetres, les passes, les persones que coneixes i les cròniques, que se’m fa estrany que hagi acabat. És cert que l’any vinent hi haurà una nova edició, però jo ja no la faré, o almenys no la faré tota completa; tinc altres projectes com son començar a fer alguna cursa de muntanya o provar això dels raids.

De totes maneres l'any vinent aniré escrivint aquí les cròniques de les marxes que faci, i us convido a que hi seguiu participant com heu fet durant aquest any, tant assistina a les caminades com escrivint els vostres comentaris. Gràcies a tots i totes pel suport que m'heu donat; espero que ens poguem tornar a veure a alguna de les marxes. Fins llavors...

Mai enrere!

Pre Marxa del Garraf

2006-11-03T22:05:00.000+01:00

Arribem ja a la darrera marxa de la Copa Catalana d'enguany.

La Marxa del Garraf no l’he feta mai abans. Tant sols se que te poc més de 40km, i que passa pel Garraf sortint de Gavà, o sigui que el terreny serà costerut i bastant pedregós.

També us puc avançar que la organitza la UME, i partint dels seus membres que conec (el Toni, Pelayo, Gabi, Joan Carles, etc.) de ben segur que serà una bona marxa. A més, un ocellet m’ha dit que a l’arribada hi haurà un regal apart de la samarreta. S’esperen doncs controls ben preparats i un molt ambient per part de la organització.

Afegeixo que la marxa passa per 2 dels 100 cims que proposa la FEEC fer (La Morella al Baix Llobregat i el Puig de la Mola, al Garraf). També passa molt a prop del Montau, de manera que estic considerant seriosament desviar-me per a fer aquest cim; ja veurem.

Respecte la meteorologia, a falta de dos dies i amb la web del servmet renovada http://www.servmet.cat, la cosa sembla tapada, però no plourà. Ara ja comença a fer fresqueta, o sigui que caldrà portar a sobre una mica més d’abric que de costum.

Físicament no estic gaire bé, perquè el dimecres vaig aprofitar per anar a fer un parell de cims pel Bages amb el Pardi i baixant corrents vaig ensopegar i torçar-me el turmell. Ara el tinc una mica botit, però camino bé i no crec que sigui un impediment per acabar la marxa, encara que no pugui córrer.

Per companys he aconseguit convèncer el joanf i com a novetat tenim l’Aouita, que ve del mon de l’atletisme i segur que s’ho prendrà com una marató. L’Aouita fa obstacles i proves més curtes, però segur que ens deixarà enrere.

Aprofito també per comentar la situació de la lluita de la Copa Catalana per equips. La FEEC ha publicat la classificació i la UEC Anoia va primera amb 268 punts d’avantatge respecte el seu perseguidor més immediat. Des d’aquí us animo a que no defalliu en aquesta última prova i mobilitzeu tots els efectius per mantenir la distància. Si pogués us donaria els meus punts, perquè em fa il·lusió que aquest any guanyeu vosaltres. Segur que no ens fallareu!

De moment crec que res més, només afegir que a l’arribada em sembla que hi ha dutxes, o sigui que a portar bossa i banyador per si la piscina està oberta ;)

Ens veiem diumenge.

Mai enrere!

Sarri.

Post Marxassa

2006-10-21T20:54:00.000+02:00

Com que al comentari de la Rasos-Manresa em vaig enrotllar molt, he decidit fer aquest Post utilitzant com a eix principal material gràfic. Aqui teniu el resum de la marxa.

Les 5:30 del dissabte a Sant Simó (Mataró), més de 300 participants a punt per pujar als autocars.

Els meus amics de Badalona, el Francesc i els germans Arpí.

Sortida a Sant Martí del Montseny Km 0, 7:00h

Uns s'ajustaven les bambes

D'altres s'acomiadaven ...

Però tots vam sortir pitant com cabres muntanya avall.

Control 1 Centre inf. Font Martina km 11, 8:32h

Arribant al control

El "muritu" que ens fitxa cada any

Un bon esmorzar ens esperava

Control 2 Sant Celoni km 25 10:39h

El dia ens oferia vistes com aquestes

(m'hi jugo un pèsol que la punta del centre és el Castell de Burriac)

Control 3 Sant Martí de Montnegre km 33,9 12:09h (l'hora del vermut)

Quin goig que fa una taula ben parada!

Aquest és el combustible que gasto.

Control 4 Vallgorguina km 43 13:26h

Un bon dinar amb amanida i botifarra ens estava esperant.

Control 5 Santuari del corredor km 48 14:43h

A les pobres del control ningú se n'havia enrecordat de portar-los el dinar!

Quan jo passava per aqui, el primer arribava a Mataró.

Control 6 Sant Martí de Mata km 58 16:10h

Segueix endavant i després vigila que has de girar a l'esquerra, m'anaven explicant.

Aquest m'estalonava i va estar a punt de pendre'm el 15è lloc

Talhassa! Thalassa! Ja es veia clarament el mar, un dels moments més emocionants de la caminada.

Control 7 Carretera de Mata km 60 --:--h

Aqui anava tant de pressa (perquè em perseguia el de la foto anterior) que no vaig tenir temps ni de fer foto.

Arribada Sant Simó km 63 16:43h

Control d'arribada amb el Xavi de Sabadell de peu que ja havia arribat.

I al final la merescuda recompensa, la piscina olímpica del CN Mataró amb el solet de la tarda.

En joanf quan va arribar estava místic i no responia a les preguntes ;)

El Francesc i l'Oriol van arribar una mica més tard però totalment frescos.

I la foto final. La Marta i jo haviem arribat abans i ja estavem dutxats :p

Aquesta ha estat més o menys la crònica de forma gràfica. Només afegiré que si bé és una mica dur haver de matinar per fer aquesta marxa, l'esforç paga la pena, doncs passa per 3 parcs naturals i sempre de dia. La organització a més està genial, tant a nivell d'ànims com d'avituallaments i logística (autocars inclosos i marques ben posades).

M'ha sabut una mica de greu haver d'anar sol per voler fer un bon temps, però tenia ganes de treure'm l'espina de la setmana passada que no em va anar gaire bé i a més el recorregut convida a córrer.

Ja només en queda una d'aquesta aventura que és la Copa Catalana, la Marxa del Garraf organitzada per la UME. Ens hi veiem d'aquí a quinze dies.

Mai enrere!

Sarri

Pre-Marxassa

2006-10-20T16:10:00.000+02:00

Aquest post és tant justet com apretat el calendari de la Copa Catalana.

Si el diumenge vàrem acabar la Rasos-Manresa, demà dissabte toca la Marxassa organitzada pels de Mataró. Hi ha hagut poc temps entre la crònica i el comentari previ a la caminada; per tant seré breu.

La Marxassa la vaig fer l'any passat amb el meu amic Francesc de Badalona i aquest any repeteix arrossegant a 2 nous companys que ja van fer la Matagalls-Montserrat d'enguany.

També vindrà el Joan de Vilassar, el "desagrait" que li vaig fer de llebre a la Matagalls-Montserrat i va fer la cursa de la seva vida baixant en 15 hores el recorregut (podeu veure el Post de la Matagalls-Montserrat).

Aprofito també per comentar que quan la vaig fer l'any passat hi vaig conèixer el mític Pelayo, participant constant i molt bon marquista (ha fet la Carros de Foc en 18hores i el Tour del Montblanc en menys de 35!).

Com a cursa és de les més recomanables de la Copa Catalana. El recorregut exclusiu passa per 3 Parcs Naturals (Montseny, Montnegre i Corredor), és principalment de dia, fet que et deixa veure el paissatge per on passes, i sobretot, la organització guarneix amb molta il·lusió els avituallaments. A més es disputa a l'Octubre que no fa la calor de l'estiu i es pot estar tot el dia caminant sota el sol. Per rematar-ho a l'arribada pots anar a la club nautic i dutxar-te, cosa que hauría de tenir totes les proves.

La longitud és d'uns 60km i si bé és una mica dura pels iniciats, no té gaire pujada (principalment quan creues les 2 serralades, la litoral i la pre-litoral). Durant aquesta època es poden collir bolets i castanyes.

La previsió meteorològica diu que farà sol, o sigui que tocarà portar barret i cremeta pel sol.

Finalment, jo segueixo encostipat de pit, no acaba de sortir en forma de nas tapat, i el xarop que em van donar a la farmàcia no m'ha fet gaire efecte. Clar que potser si anés al metge s'em curaria...

Ens veiem demà a la matinada.

Mai enrere!

Post Rasos-Montserrat

2006-10-15T18:56:00.000+02:00

Una marxa d’aquestes comença molt abans. En aquest cas, la sortida era a les5 de la tarda, però a la 1 ja estava a Manresa. Només arribar, preguntant-me si era al lloc correcte em trobo els de Banyoles que arriben com “el equipo A” amb la furgoneta-dutxa. Son el Narcís, el Fidel, el Pere “moreno” i el Charly (aquest últim de Palamós).

Confirmem que és el lloc de sortida de l’autocar i que més amunt hi ha el Puig Berenguer on s’acaba la marxa. El Pere indaga amb els nadius a on es pot dinar bé i anem cap allà. Un bon àpat per agafar forces el fem passar avall amb les bromes que fan contínuament els de Banyoles. Després ens dirigim cap a on ha de sortir l’autocar i ens acabem de vestir per a l’ocasió. Als voltants ja hi ha gent coneguda. Veig al David i al Josep Ma. Que arriben en un tot terreny, el Jordi i el Miquel de Girona, aquest últim cridant entre la gentada, el Xavi de Sabadell, etc.

Cap allà les 15:20h surten els autocars cap als Rasos de Peguera. Pujant ja cap a dalt, després de Berga, es cala el nostre autocar i els passatgers ens emportem un ensurt.

Finalment arribem als Rasos on ara només hi ha el bar tancat i uns quants remuntadors parats. Ens posem a fer cua per donar el paper d’inscripció i recollir o “enviar per Courier” la samarreta a l’arribada. Fa bastant fred comparat amb Manresa, i el meu constipat no ajudava; em feien mal els genolls i encara no havia començat a caminar.

Aquest també volia venir a Manresa i a més no em tornava el meu pal!

La sortida surt una mica més tard de les 17:00 tal i com indicava el perfil en forta baixada. La gent surt bastant com a cabres, i a voltes el camí és molt estret, cosa que alenteix el ritme dels que volen córrer.

El pendent era massa fort per a que a jo hi corri, m’estimo més no torçar-me cap turmell, o sigui que decideixo baixar caminant (despresa però eh?). Vaig tirant amb el Jordi i el Miquel de Girona. Aquí veieu el primer amb una membre d’esparreguera que li va tocar seure a l’autocar al meu costat perquè no hi havia altre lloc ;)

Pel camí n’hi havia que encara tenien temps de desviar-se uns instants del camí per a treure bolets amb la facilitat com aquell qui engrapa sorra a la platja.

El camí segueix en baixada alternant plans fins arribar al primer control, on hi havia ganyips, te, suc de fruita i coca-cola.

Aquesta seria la tònica de la marxa, avituallaments que no feien honor al seu nom degut a les escasses vitualles que et proporcionaven. A partir d’aquí comença una forta pujada, la més dura de la caminada, i potser la més inclinada de tota la Copa Catalana. Això si, el camí transcorre per una fageda que combinada amb el sol que es ponia ens oferia un espectacle de llum impressionant. Us poso un vídeo del Fidel i el grup de Banyoles per aquest tram mentres marxavem.

Anem seguint el camí, principalment per pista i al control 2, a ¾ de 8 se’ns fa fosc. L’alimentació proporcionada per l’organització segueix sent fruita seca i beguda. Jo faig una parada tècnica per agafar la lot i treure’m unes pedres de les bambes i em despenjo del Jordi i el Miquel. M’enganxo al Fidel “l’avi” i al Charly.

Comença una forta baixada per corriol i anem perdent alçada. Ja és fosc i hem d’anar amb compte. La “secret weapon” funciona d’allò més bé. Després s’agafa una llarga pista que fa baixada i porta fins a Montmajor, el control 3; ja són 2/4 de 10 i comença a fer fresca. Jo seguint la pista massa animat, em passo de llarg en una cruïlla i he de tirar enrere.

A Montmajor ens donen per fi un entrepà. El control està just davant d’aquesta casa-bolet tant singular.

M’hi estic poca estona i surto corrents per atrapar al grup de Girona i Banyoles que acabaven de sortir del control quan he arribat. Al cap de 5 minuts els atrapo. Seguim amb pujadetes i baixades suaus fins arribar al Càmping de la Masia de l’Hostalet, al control 4. Són les 00:00h, portem 7 hores i ja estem al km 40. Resulta que al final la marxa té “només” 75 km enlloc del 79 que diu al perfil de desnivell, o sigui que estem a més de la meitat i podríem baixar de les 14 hores. El menjar segueix sent molt minso, hi ha meló i galetes, beguda no en falta. Aprofito per veure com tinc els peus. Em canvio els mitjons i em poso vaselina, però no cal Compeed; las segona “secret weapon”, les bambes van molt bé perquè em paren totes les pedres del camí. Només noto molèstia a la part superior dels dits grossos dels peus, perquè no les tinc “domades” del tot, però millor que les velles.

Quan arrenco tinc molts calfreds al cos. Malgrat dur màniga llarga no aconsegueixo entrar en calor; feia fred, però el constipat me’l feia sentir molt més.

Seguim marxant amb el Jordi i el Charly, però a mi em comença a fer mal tots els ossos. No és mal del cansament de la marxa, sinó el típic mal d’articulacions que et diu que t’has d’estar al llit enlloc de passar fred en una marxa de 75 km.

Al cap d’una estona paren els calfreds. Començo a menjar barretes energètiques perquè m’he de recuperar com sigui. En Jordi tira endavant i ens quedem el Charly i jo; anem fent amb altres grups que marxen al nostre pas.

Seguim el camí, principalment per amples pistes amb contínues i lleugeres pujades i baixades. Fins al control 5 de Les Cases. El menjar segueix en la línia d’escassetat i jo segueixo tirant de barretes. Parem poca estona per no refredar-nos.

Després del control ve una forta pujada on aguanto el ritme del Charly, però un cop a dalt, em vaig apagant conforme venen els calfreds., em vaig quedant enrere en els trams discontinus de pujades i baixades, i força gent em va passant. Conforme em quedo sense forces, el frontal se’m va apagant. He de canviar les piles però no hi ha llum per veure-m’hi! Al final, quan el risc de perdre’s per no veure les marques és molt gran, decideixo parar per reposar les bateries. És una operació un pel arriscada, doncs si no encerto la polaritat em quedaré a les fosques i hauré d’esperar a que vingui el següent participant. Vaig traient les piles i memoritzant la seva posició i les substitueixo una a una per les de recanvi i... bingo! Es va fer la llum. Això em va animar molt i és increïble com juga la psicologia, però em vaig tornar a sentir ple de forces.

Reprenc la marxa pel camí de pista amb alguna pujada bastant “durilla”. Així vaig passant fins al Control 6 de Can Vilatorrada. Està situat a una mena d’estable, on només hi ha croissant i ensaïmades un pèl ressecs. Segueix havent-hi suc i aigua, però ja no hi ha te. Aprofito per seure perquè ho necessito. Ja és el km 58. Tinc molt clar que l’acabaré la marxa, malgrat el meu estat de salut i haver-la d’acabar sol, però em sap greu haver alentit tant el ritme.

Segueixo per la pista, com la major part del camí i en 8 km més arribo a Sant Martí, on hi ha el 7è i darrer control abans de l’arribada. Allà m’estic pelant de fred de debò; paro per posar-me una tercera samarreta, i no paro de tremolar. En aquest control m’atrapen el Pere de Banyoles i el Joan del Parets. Els dos s’alegren per atrapar-me, perquè vol dir que van a bon ritme, però em conviden a anar amb ells. Jo no els ho accepto perquè vaig a un ritme massa lent. El Joan em diu que el Santi de La Llagosta l’ha trucat que ja ha arribat i que des d’aquest control hi ha 1 hora i poquet.

El camí surt del poble per agafar la via del tren abandonada de les mines durant 1km. Aquí és on jo decideixo complicar les coses i no em pregunteu els motius, però en arribar a la via del tren, l’agafo en sentit contrari, de manera que acabo a Callús, a l’altre banda de cap a on havia d’anar. L’ajuntament i l’església és molt bonica, però no calia que fes una excursió fins allà en aquell dia. Ja son les 6 de la matinada i quan veig un cotxe els paro per preguntar com puc tornar a reprendre el camí. Resulta que els del cotxe anaven seguint algú i es pensaven que m’havia saltat el control. Al final, segueixo per la carretera fins a Sant Martí on agafo la via, aquest cop en sentit correcte.

La visita a Callús m’ha suposat una bona estoneta i probablement uns 4 o 5 km entre anar i tornar. Un cop agafat el camí bo, vaig tirant, a pas lent i amb el constant mal als ossos, però segueixo endavant. Soc conscient de com a prop estic, i malgrat haver sortit el sol, la boira no el deixava veure.

Al final, veig l’eix transversal i identifico la llar d’avis d’on han sortit els autocars. 15 minutets més i arribo al Puig Berenguer cap allà ¾ de nou.

El banquet d’arribada no era gaire espectacular, però et permetia esmorzar. El millor l’aigua calenta de les dutxes que afortunadament l’organització havia anunciat que disposaríem.

La travessa no és gens dura pel tipus de terreny i poc desnivell de pujada. Malauradament gairebé tota és de nit i no veus el paisatge, i si al fet que és la travessa més cara de la copa Catalana (34€ amb autocar) i el poc menjar que et donen, doncs la veritat és que no la recomano.

Ja només en queden 2 per acabar la temporada, la Marxassa i la del Garraf, les dues altament recomanables perquè són de dia, no gaire llargues i hi ha jalar a dojo. A recuperar-se i espero que s'em curi l'encostipat.

Fins la Pre-Marxassa.

Mai enrere!

Pre Rasos-Manresa i les "Secret Weapons"

2006-10-12T11:37:00.000+02:00

Aquest cap de setmana toca la 3era darrera prova de la Copa Catalana.

És la Rasos-Manresa amb 79 km. Surt el dissabte 14 a les 17:00h de la tarda, i no vull fer previsions d'arribada, perquè la trenkakames havia de durar menys i va ser molt dura.

Segons podeu veure al perfil publicat per l'organització, principalment és de baixada, i no hi ha gairebé cap pujada forta.

El David de la Uecanoia m'ha comentat que la baixada és molt forta i cal portar un bon llum per no ensopegar.

Aqui comença la segona part del meu relat, les "secret weapons"

Ja bastant fart del frontal, que si bé pesa poc, ilumina menys que una cuca de llum i vaig xutant tots els rocs que hi ha pel camí, especialment als corriols, he aconseguit aquesta super-llanterna.
És un llum halògen de bicicleta, i tant me fa que sigui de bicicleta, perquè el què importa és que carda una llum de collons, i això és el que necessito. El fet de que no sigui una llum frontal no m'importa, perquè últimanet ja anava amb el frontal a la ma. Una altra estratègia pot ser la de portar 2 llums, com fa el Josep Ma. també de la UecAnoia, talment com un cotxe amb les llargues i curtes. De moment provaré amb aquesta nova llanterna i ja us explicaré.

La segona "secret weapon" intentarà resoldre el problema que arrossego des de la Montserrat-Reus. Com sabreu de les cròniques anteriors els que em llegiu, les plantes dels meus peus estan una mica ressentides per les successives butllofes que m'han anat sortitnt sempre al mateix lloc. Doncs bé, una de les causes és les bambes actuals, que ja no els hi queda gaire sola, o sigui que he decidit treure de l'armari les bambes que vaig importar jo mateix dels estats units.

A la realitat són encara més xules que a la foto, i la única cosa que temo és que em facin mal perquè encara no les tingui massa acostumades als meus peus, o sigui que probablement i com a cosa extraordinària, portaré a la motxilla les meves bambes de tota la Copa Catalana.

Ens veiem als Rasos de Peguera.

Mai enrere!

Post Trenkakames

2006-10-03T20:50:00.000+02:00

Calor

Aquesta és la paraula que principalment definiría la Trenkakames d'enguany en un sol mot. No l'havia fet abans, i el canvi de sentit hauria d'haver ajudat a facilitar el recorregut, però les elevades temperatures que es van produir el dissabte van fer estralls en el físic dels participants.

Comencem pel principi.

La sortida era a les 11:00 del matí des del Vendrell. Hi havía uns 160 participants, fet que indica com la gent arriba justeta de forces al final de la copa catalana i que hi ha pocs valents encara disposats a seguir després de passar una Montserrat-Reus i una Matagays. Malgrat que el nombre de participants pot semblar reduit comparat amb els 2.800 participants de la Mm, cal destacar que els marxadors eren de solvència contrastada, la majoría segurament federats.

Aquí teniu una mostra del Narcís i el Fidel (l'avi) de Banyoles.

I el Santi de La Llagosta, el seu amic Joan i la seva amiga del Bages.

Es va començar amb uns 15 minuts de retard, i el grup va arrencar a un ritme lleguer (excepte els de davant que es van posar a córrer). Jo vaig sortir amb el Miquel de l'Estartit i el Jordi de Girona.

El camí de seguida deixa el Vendrell per anar cap al poble de Sant Vicenç on hi ha el primer control. Tot seguit s'enfila per la serra Pedragosa, que fa honor al seu nom.

Mentres feia fotos, badava i em vaig despenjar del Jordi i el Miquel. El grup de participants, com podeu veure encara era bastant compacte (excepte les bèsties del davant que anaven corrents).

La calor anava apretant, i no va ser fins al km 12, a Sant Antoni que no va arribar l'avituallament líquid. La fruita també hi era present :D

Passem pel poble de Masarbonès i el de Masllorenç. En aquest últim ens trobem el Pere de Banyoles i el Gabi de la UME, fent una parada "tècnica" a l'ombra. Els estirem i continuen amb nosaltres.

Seguim avançant a bon pas, sempre aixafats sota els potents rajos del sol fins arribar a Rodonyà, el primer avituallament sòlid. Ja són 2/4 de 4, portem 25 km i des de les onze del matí que només hi ha hagut l'avituallment líquid amb fruita :S
A Rodonyà ens trobem un participant estirat a terra amb un cop de calor; estava literalment fos. Sortint del poble ens trobem l'ambulància que el va a buscar. Jo torno a sortir amb el Jordi i el Miquel (aquest darrer no surt a la foto perquè és el que ens la fa)

Seguim pel pla que no durarà gaire fins on comença el tros més costerut de la prova, arribant al Mas d'en Bosc on hi ha el següent avituallament líquid. Tot seguit es veu tot el què haurem de pujar fins al punt culminant de la Talaia del Montmell.

El camí de carena té unes vistes espectaculars, i no va ser fins llavors que els sol es va quedar amagat per una tímida boira que va anar agafant més força a mesura que avançava la nit.

El camí segueix fins a l'esglesia de Sant Miquel, on hi ha un avituallament i et penses que s'acaba la carena perquè baixa bruscament.

Doncs ben lluny de la realitat, perquè aquesta boira baixa amagava el punt més alt, la Talaia del Montmell amb 861m, que malauradament no ens va oferir bones vistes perquè tot estava tapat. Pels que havieu llegit el comentari prèvi a aquesta caminada, us havia dit que aquest era un dels 100 cims que proposa la FEEC pels que participem en aquesta iniciativa, o sigui que he gravat un vídeo i he fet una foto com a testimoni d'aquesta fita perquè el president del meu Centre Excursionista, el Jaume, m'ho pugui validar.

A partir d'aqui, com podeu veure a la foto i al vídeo, vaig continuar fins al final de la caminada amb els companys de l'Anoia, el Josep María i el David. Val a dir que tot el camí de carena és força dur per alguns passos on has de grimpar, i us ben asseguro que amb la forta calor que havíem passat i els km acumulats a les cames no era gaire agradable. Fer aquest camí en sentit invers i de nit, com l'any passat, deuria ser molt dur.

El camí davalla bruscament del Montmell i passa per llocs tant singulars, com aquest pi de 3 branques.

Al Km 40 hi ha l'avituallament líquid de Sant Marc.

Com veieu ja és fosc a les 8 del vespre, i el ritme ha estat molt lent, 40km en 9 hores. El sol i la duresa del terreny ha fet alentir molt el ritme.

Seguim avançant a les fosques i els frontals, majoritàriament per terrenys pedregosos. Arribem a Aiguaviva, el km 51, gairebé a les 10 de la Nit. Ja hem passat l'equador de la prova, i el Barça ha començat a jugar contra l'Athlético de Bilbao. El David porta una radio i ens va comentant les jugades.

Ara teòricament tot és baixada, però com sempre, la teoria no s'assembla a la pràctica, i apart de que hi ha trams amb algun "repechón", el camí segueix plè de pedres. Seguim fins a Marmellar "poble maleït" on hi ha l'avituallament líquid amb uns jubilats molt catxondos. Un participant de la zona ens posa la por al cos dient-nos que per la contrada se li'n diu "poble maleït" perquè hi va gent a fer esperitisme i s'han trobat algun mort sense saber encara qui va ser l'assassí.

Prosseguim amb més cautela per les històries de la vora del foc que ens han explicat fins arribar a la riera de Marmellar on hi havía l'antítesi del control anterior, és a dir, la secció jove de la Lira Vendrellenca. A 4 km més endavant hi ha l'avituallament de botifarres. Si mireu la següent foto i la treieu de contexte, ningú diría que portem fets 68 km i encara ens en queden uns 25.

Però cal refer forces, o sigui que botifarra cap endins i a fer-la baixar amb un raig de porró!

Per si fos poc, després d'aquest control ve la darrera pujada forta, fins al Castellot, que jo li diría més aviat "Castanyot" que et fot a les cames. Afortunadament el David va passar a davant a un ritme assenyat i vam pujar sense adonarnos-en.

Segons el perfil, queden 20 km de baixada, però us asseguro que després del sol i calor que hem patit i dels 70km acumulats, s'ens van fer llarg.

Vam seguir caminant i a trossos "trotant" per canviar el ritme, però no estavem per gaires filigranes. Les butllofes que em van sortir a la Montserrat-Reus em van recordar que encara no estaven del tot curades, i a Banyeres vaig haver de fer una cura d'emergència amb Compeed.

Des d'aqui ja només queden 11km fins a la Lira, i val a dir que són dels pitjors per la volta que et fan fer i el poc atractiu de l'entorn per on passes. L'entrada a Vendrell és pel torrent, que està asfaltat i molt degradat, hi ha vidres trencats pel terra que t'els pots clavar, i fins i tot una tapa de clavegueram havia desaparegut.

A les 6:45h arribavem a la Lira, on ja hi havien arribat uns 50 participants. 19h i 25 minuts no ha estat un gran temps, però donades les circumstàncies i les proves acumulades, estic molt satisfet d'haver-la acabat.

La organització ha estat molt bona, i el tracte humà excel·lent. Potser massa temps fins al primer avituallament sòlid, però res que no es pugui solucionar fàcilment en properes edicions.

Ara toca descansar i guarir les ferides dels peus, perquè d'aqui a 15 dies en venen 2 de seguides, ja no tant llargues però no per això menyspreables.

Fins llavors...

Mai enrere!

Sarri

Pre Trenkakames

2006-09-26T22:56:00.000+02:00

Abans de començar aquest post, voldria agrair a tota la gent que llegeix aquest blog i que a més hi aporta els seus comentaris. Us animo a tots a que hi participeu amb total llibertat.

Dit això, passaré a comentar la prèvia de la Trenkakames. Enfilem ja la recta final de la Copa Catalana, queden 4 proves, i cadascuna d'elles té menys km que la seva antecessora. En aquest cas, la Trenkakames té la respectable longitud de 96km.

Faré un incís sobre el número 96, perquè aparentment pot semblar inofenssiu; vull dir que la Montserrat-Reus amb 100km sembla extremadament dura, s'arriba a la centena de km. En canvi, amb 96km, sembla com aquells PVPs del "bazar el regalo" a 99,95€ que encara et semblen barats. Donc he de dir que NO. 96 km seran d'allò més durs, i encara que no s'arribi a la centena, us ben asseguro que seran gairebé tant llargs com si fossin 100.

Deixant a banda aquest comentari de numerología, us avanço que no l'he feta mai. L'any passat vaig anar amb el Francesc a fer un tros d'assitència al Marcel, i el què si que us puc ben dir, és que la organització era molt animada i no feia pinta de faltar teca (aquesta situació és comú en les marxes de Tarragona)

Pel què he llegit a la web, aquest any han canviat el sentit de circul·lació i han avançat l'hora de sortida en 1 hora (a les 11:00AM del dissabte 30 de Septembre) per passar els trams més tècnics amb llum de dia. Mirant el perfil hi ha 5480m. de desnivell. Això és una mica menys que la Matagalls, però 13km. de més. La gràfica també indica que a partir del Km 50 és gairebé baixada, però jo no crec que m'arrisqui a apretar fins al tram final perquè és molt llarga. A la sortida preguntaré als veterans que em diguin com la veuen. Mentrestant, us deixo amb un gràfic que m'he currat amb el recorregut.

Finalment, afegiré que resulta que la travessa passa per 2 dels cims que proposa la FEEC per al projecte 100 cims (i si no hi passa exactament pel cim, és molt a prop i ja em desviaré per a fer-los), per tant aprofitaré la caminada per a afegir aquests 2 cims del Baix Penedès: Puig de Sant Antoni (409 m) i la Talaia del Montmell (861 m).

Sort a tots aquells que hi participeu i ens veiem al comentari Post Trenkakames.

Mai enrere!

Sarri

Post Matagays Montserrat

2006-09-19T23:15:00.000+02:00

Una crusa feta amb el cap va donar com a resultat 14h 35' i acabar sencer.

Tot va començar a les 12h del matí, la Núria i jo vam anar a buscar el joanf a Vilassar (de Dalt ;)
Passat a 1/4 d'una ja erem a Collformic per agafar el número de sortida (sembla com quan vas al metge). Ens van donar hora a les 18:05. Encara no havia vist el Francesc i no hi havia cobertura. A qui si ens vam trobar va ser al Jordi de Girona i el Miquel de l'Estartit amb 2 amics seus. Vam anar a dinar amb ells i la Marina al restaurant que hi ha al coll. La secció de Banyoles (Narcís, Pere "moreno", Miquel i "l'avi" Fidel) anaven a dinar a un altre lloc. En total hi havia uns 2800 participants (a veure si us trobeu a la foto).

Com que l'any passat va ploure molt, la intenció era quedar-se al restaurant fins a l'hora de sortida. Per fora cada vegada hi havia més gent, i vam veure el Xavi de Sabadell; aniria fort com sempre. A qui no vaig veure va ser al Santi de la Llagosta, que les porta totes fetes, però segur que estava per allà.

Això de les marxes és una mica com la fórmula 1, l'estratègia hi juga molt. A l'anterior Montserrat-Reus vaig fallar amb els "slicks", i aquesta vegada ho portava tot planejat perquè no passés res; pensava córrer tot el pla de la calma i la baixada fins Aiguafreda per passar llavors a ritme de caminador fins al cementiri de Vacarisses, a 12km de l'arribada de Montserrat. Si em trobava bé, pensaría en córrer a trot lleuger fins a Monistrol. La pujada al monestir ja dependria de les forces que quedéssin.

Els de Girona sortien a les 17:30h i ens vam acomiadar. Just abans de sortir vam veure el Francesc de Badalona i ens va fer alguna d'aquestes fotos que veieu per aqui. El temps, malgrat ennuvolat, no semblava que es decidís a ploure.

A les 18:05 sortiem el joanf i jo.

Com estava previst, vam anar corrents a un ritme suau pel pla de la Calma. Anávem avançant a la gent que anava a peu, i els que corrien ens passaven. El fet de sortir a primera hora és important per no trobar embussaments a la baixada cap aiguafreda, i a més, quanta menys gent ha passat pel camí, menys enfangades estan les pedres per les trepitjades de la gent. Un altre factor important és la llum; si surts abans, arribes a aiguafreda amb molta claror de sol, i a la baixada és important per no ensopegar. Com podeu llegir i llegireu, l'estratègia és molt important perquè tot et vagi de cara.

El joanf anava al meu costat, malgrat que una mica pesat amb les seves botes i esbufegava de tant en tant. Per moments pensava que petaria, i no entenia perquè s'entestava en anar al meu ritme. Des del pla de la calma es veia la silueta de les muntanyes de Montserrat; semblava tant lluny!

Tot just abans d'arribar a Aiguafreda vaig aprofitar que va anar al labavo per estirar una mica el ritme. Si no em seguia, confiava en que el Joan s'ajustaria al seu propi pas i acabaria a Montserrat en bon estat. Al poble hi havia el Josep, el pare del Francesc amb les seves germanes fent d'assistència. El temps just de saludar-lo i seguir com un llampec.

La pujada cap al pla de la garga i el control 2 ha canviat, ja no va pel corriol i perd una mica l'encat, però donat la massificació de participants potser és millor anar per la pista. Al control 2 es començava a fer fosc, però no va ser fins l'avituallament que vaig encendre el frontal. Allà ja hi havia els primers que demanaven réflex a la Creu Roja; i bastanta gent s'ho començava a prendre amb calma. Un altre dels avantatges de sortir abans és que evites les cues dels avituallaments i a més tens tot el menjar que vols. Comparat amb altres caminades de la Copa Catalana, la Matagalls-Montserrat la trobo excessivament massificada, però potser és una oportunitat perquè la gent que no les fa mai ho provi i s'hi enganxi.

Em vaig enganxar a un grup que anava a bon ritme perquè de nit no és recomanable anar sol, i perquè hi ha un tros que sempre em perdo a les fosques. Hi havia gent que em passava corrents; jo tranquil perquè no era la meva cursa aquella. De sobte em va passar el Miquel de l'estartit; anava fent escàndol com sempre, i amb companya femenina (com no és tant sovint ;); anava al seu pas de marxador que costa seguir-lo, i fins i tot diria que corria a algun tros (poc habitual en ell).

Al cap de poc m'atrapa el joanf. El paio enlloc d'afluixar havia apretat el pas per atrapar-me! Està ben grillat. Anava una mica esfondrat, amb el seu pas "cansino" i bufava un pèl, però per la resta bé. No tenia molt clar si petaría al control 4 o al 5. Fins i tot gosava avançar-se una mica enganxat a algú que passava corrents amb l'excusa "d'estirar les cames".

La gent que corria i els km van anar passant fins a St. Llorenç, la meitat del camí. Allà ens vam tornar a veure amb bastants d'aquests que corrien al principi, i no feien pinta de voler continuar. A St. Llorenç ens vam revisar els peus, posar baselina/compeed, canvi de mitjons i una mica de menjar per refer el cos. El síndrome de "bola de pa a la boca" començava a aparèixer, quan els entrepans no et passen i se t'acumula el menjar a la boca en forma de bola pastosa.

Al cap d'uns 20 minutets de parada ens posem en marxa quan arriba la Marina amb el Jaume de Sant Boi. Pels qui no el coneixeu, us comento que el Jaume ha fet la carros de foc en 18 hores. Aquesta vegada havia tingut un menjar familiar i em sembla que no anava gaire bé.

Tot seguit de St. Llorenç ve la pujada a La Mola. És en aquest moment que el joanf em vacila i pren un ritme fort per deixar-me enrere. Al principi, m'agafa desprevingut i no forço per atrapar-lo; senzillament em limito a anar accelerant el pas. Anava atrapant a la gent en pujada, però el joan no apareixia; alguns s'enganxaven a roda aprofitant l'embranzida, però la veritat es que anava bastant ràpid i no ho feien durant gaire estona. A la fi, atrapo el joan però decidexo no dir res i seguir a darrere per veure què fa. Alguns marxadors ens fan un tap, jo li trepitjo un peu per veure si es gira, però ni s'hi enmuta. Al final decideixo passar-lo a veure si em reconeix i si, quan ja era 2 persones més enllà em diu: Adeu Jordi, i jo li responc: Adeu joan ;)

Segueixo apretant i no pot seguir el ritme. Arribo al control dels donuts sol; aquest any l'han posat al principi de la urbanització. No si aquest canvi aporta cap millora. Suposava que el joan ja afluixaría el ritme. Al control hi ha bastanta gent petada i els que van per l'urbanització ho fan a un ritme de pas lent. Jo em sento ben fresc i avanço a un ritme ràpid, sempre sense córrer. Vaig passant a bastanta gent (tots aquells que corrien ;)

Quan deixem la urbanització de Matadepera ens ajuntem un grupet per trobar el camí. Ens anem despenjant conforme torna la pujada. Baixant cap a Vacarisses es passa per uns corriols la mar de divertits que et fan tenir l'atenció en el camí mentres els baixes a pas ràpid.

Finalment arriba el cementiri de Vacarisses. Encara no clarejava i hi havia bastanta gent petada. La noia amb la que el Miquel havia anat no estava gaire fina i en canvi al Miquel encara no l'havia tornat passar.

Les meves cames estaven com noves, i els peus no havien patit gaire o sigui que tocava baixar corrents fins a Monistrol que tot era baixada. Quina sensació de satisfacció! No només per la gent que passava, sino perquè l'estratègia anava funcionant. Per fer aquest tros pots estar-t'hi 2 o 2,5 hores si vas "petadillu" mentres que corrents el fas en 3/4 d'hora. Abans d'arribar al control 9 menjo una barreta energètica per agafar forces per pujar a Montserrat; un ja se la va coneixent i ha patit una "pajara" junt amb el Francesc pujant a la muntanya.

Segueixo corrents fins a Monistrol. L'aigua se m'acaba; valoro si podré aguantar la pujada sense aigua i decideixo no parar. Després del control 10 em trobo el Miquel amb el Xavi de Sabadell; gràcies a aquest fet podem acabar els darrers metres plegats.

A la plaça del monestir la emoció va ser intensa. Tota l'estratègia va funcionar, vaig saber aguantar més de 45 km a ritme de caminador per reservar forces i va donar el seus fruits podent apretar al tros final. Va ser el meu rècord i ja em venen ganes de superar-lo l'any vinent.
A l'arribada el Jordi de Girona ja veia una hora que havia arribat, i la seva xicota havia portat una nevereta amb cerveses! La combinació de cursa acabada amb una cervesa frèsca és inexplicable. "L'avi" ja feia estona que havia arribat, així com el Narcís de Banyoles, que s'havia dutxat a l'autocaravana del seu germà.

Mentre esperava que arribés la Núria a buscar-me em preguntava on devia ser el joanf, quan de sobte m'el trobo que torna de recollir l'obsequi amb 2 entrepans. Havia seguit a tota pastilla com va poder i va aconseguir fent 14h i 55'! Això si que és com la pel·licula: "marxar o morir".

Per més casualitats de la vida, amb ell va arribar el Manel de l'IMEB, un antic company de feina. I és que la Matagalls és un lloc de trobada de velles amistats i coincidències.

Acabo amb una foto del Pelayo i el seu amic de Gavà, el "cuiner", que el pobre va haver de treballar i estava mort de sont.

Finalment voldria agrair a tota la gent que llegeix aquest fòrum i m'anima a continuar. Els animo també a ells a participar en alguna d'aquestes caminades perquè expermienti el què jo sento (comenceu per les curtes, eh?). Pepita, gràcies pels teus comentaris i enhorabona per haver-la acabat. TOTS els que l'acaben tenen la mateixa recompensa, la SATISFACCIÓ de la realització personal d'haver-se superat, d'haver acomplert el seu objectiu.

Fins la Trenkakames i Mai enrere!

Sarri

Pre Matagalls Montserrat

2006-09-13T15:02:00.000+02:00

Ja ha arribat la Matagalls-Montserrat.

És la prova més popular i massiva (l'any passat s'hi van apuntar unes 3000 persones). Això no vol dir que sigui fàcil (són gairebé 83km), però si molt emblemàtica. Sortir del massís del Montseny (encara que ja no es surt des de dalt del Matagalls) fins a la mística muntanya de Montserrat atrau a molta mena de gent.

Aquesta vegada s'hi apuntarà el Francesc (Durin) amb 2 companys de Badalona, el Ricky i l'Oriol. També vindrà el Joanf. El que no podrà venir és el Pardi, que l'ha feta més de 10 vegades sino 15, perquè està al Cho-Oyu, una muntanya de més de 8.000 metres d'altitud a l'Himalaya. Segons les últimes notíces, tot i que des del camp base no té internet i no ens pot dir res.

Jo estic bastant nerviós. No se perquè, però aquesta prova sempre em posa nerviós. L'he feta ja varies vegades, i només vaig haver de plegar en una ocasió degut a que em vaig torçar el peu. Cada any m'hi poso, de nerviós, i no hi puc fer res.

El recorregut és bastant pla per la distància, amb la Mola i Montserrat com a principals obstacles. Els avituallaments són molt correctes i ben espaiats. La majoria del recorregut és de nit, doncs la sortida és a partir de les 17:30h del dissabte. L'arribada es preveu cap al matí del diumenge en funció de com ràpid vagis (alguns arriben a la matinada ;) Vaja, un clàssic que tothom ha de provar alguna vegada!

Ja tinc la bossa preparada i he mirat la previsió del temps. No pinta gaire bé. L'any passat va ploure a bots i barrals a la sortida i més de 500 persones no van arribar a sortir. Les previsions no són gaire clares i algunes apunten a que pot ploure. Ja veureu com no s'en riurà tanta gent de la meva umbrel·la!

En un principi el Francesc anirà amb els 2 companys de BDN, i jo amb el joanf. No penso anar a un ritme molt fort perquè s'han de guardar forces, que la copa catalana encara no s'ha acabat i queda la TRENKAKAMES.

Ens veiem al POST que intentaré fer diumenge.

Mai enrere!

Sarri

Post Montserrat Reus

2006-09-11T21:53:00.000+02:00

Després de 20h i 22 minuts vaig completar els 100km i arribar a Reus.

No és un bon temps, però el més important és que vaig arribar, assolint el repte de fer els 100km i vaig sumar els punts per a la Copa Catalana. Hi havia gent que m'havia dit que els darrers 30km són molt plans i pesats per l'asfalt, així que vaig decidir portar les bambes de "rodar", amb esmorteiment, perquè m'anéssin bé als últims km. Com a la fórmula 1, l'el·leció dels pneumàtics és primordial, i en aquest cas em va fer jugar una mala passada.

Començaré pel principi per explicar com va anar la prova.

La sortida es va donar a les 12:00h del migdia a les piscines municipals de Collbató. M'hi va portar la Núria i ja em vindria a buscar a Reus l'endemà. Hi havia els de sempre, els que les fem totes, que vaig anar saludant mentres feia la inscripció: el Xavi de Sabadell fent estiraments, el Narcís i el Fidel amb els de Banyoles i el Jordi i el Miquel de Girona i l'Estartit. També hi havia el Santi de la Llagosta, que em va dir que havia vist aquest blog i espero que el segueixis veient.

El cel estava tapat però no amenaçava pluja. La climatologia era propícia per afrontar el llarg recorregut.

El Fidel tenia pressa i ja va sortir 15 minuts abans. Després li passa com a Montserrat-Gràcia que el descalifiquen!
Vaig sortir xino-xano amb el sector de Girona, el Narcís, el seu amic Miquel, els dos de Banyoles i el Jordi i el Miquel. Quedava encara molt de camí per endavant i no pagava la pena correr. A la sortida, ens va acomiadar la "marea azul" amb xiulets i trompetes.

El camí en general és planer i discorre per camps i vinyes de l'Anoia tocant al Penedès. Es segueix el GR172. Els controls són cada 10km aproximadament i un si, un no, són avituallaments. El primer avituallament, però, al km 20, està una mica lluny de la sortida, ja que se suposa que és el dinar i hem sortir a les 12:00h, de manera que el gruix del grup hi arriba de 4 a 5 massa famolenc.

Com a cada marxa hi ha un aliment característic, en aquest cas era l'Almendrina o llet d'ammetglles, molt energètica i dolça. Pels no iniciats, l'Almendrina és com l'orxata, però enlloc de fer-se amb xufes es fa amb ammetlles.

Anavem avançant plegats i cap allà el km 30 el Miquel de Banyoles es despenja una mica enrerre. Seguim fins al km 40, quan em truca la Núria que està al control de la Llacuna! Anirà dirèctament a dormir a Reus i així ja hi serà l'endemà per venir a recollir-me. És que no n'hi ha cap d'igual!

Allà m'enradereixo un pèl perquè ja que m'ha vingut a fer d'assistència no poc marxar de seguida, i em despenjo del Jordi, el Miquel i el Narcís. De totes maneres, van a un ritme un pèl fort per mi.

Es va fent fosc i la boira comença a caure. Ja no es veuen gaires participants. El grup principal ha quedat enrerre. La boira dispèrsa la llum del frontal i és millor posar-lo a la ma, com més a prop del terra millor, imitant els llums anti-boira dels cotxes. El camí discorre pre una carena ampla on no es veu el final.

Finalment ja fosc, cap allà les 9 de la nit arribo a l'Església de Montagut (km 50). A la casa del senyor n'hi havia alguns que es feien cures. Jo aprofito per reposar i em trobo el Miquel de Banyoles. Decideix esperar-me i anar plegats. La nit ja ha caigut, i és millor agrupar-se per evitar perdre's. En aquest cas, cap dels dos ens coneixiem el camí, però ell deu haver considerat que jo era més experimentat, i de fet jo portava el paper de ruta, cosa que mai t'has d'oblidar.

Seguim a bon ritme, però malgrat i aguantar fins aqui a més de 5km per hora de promig, calculo que cap al tros final baixaran les forces i no es podran fer les 18 hores matemàtiques.

Arribem a Santes creus després d'alguns cartells desconcertants, on la distància cap al monestir augmentava! Allà hi havia un avituallament celestial. Planxes ben calentes et coien la botifarra, hamburgesa o salsitxa que demanéssis, amb cebeta inclosa. La creu de la moneda era gent estirada a terra per qui se li havia acabat la travessa; eren cares esgotades, com els reportatges de deportats que a vegades ensenyen per la tele. Comencem a notar alguna punxada al peu, i l'entrecuix se m'està escaldant. El Miquel em deixa una mica del seu "compeed" farides i malgrat que pica, va curant les ferides.

Seguim a bon ritme fins al control 7, al poble d'Alió, "només" queden 30km. Les forces ja no sobren, però anem bé. Ens trobem a gent que està a la terrassa d'un bar prenent una cerveseta; ben mirat deuen ser cap allà les dues com a molt tard i ens pregunten quan ens queda.

Sortint d'Alió ja es veu el complexe químic de tarragona. La flama que crema gas es divisa a la negra nit. Darrere seu hi ha Reus, però no es va en línia recta, sino que es fa un xic de volta.

Es produeix el canvi de sender GR172 a PRC1. Afortunadament està molt ben assenyalat. Arribem al control 8, al Casal de Vallmoll. Les butllofes als peus ja estan sortint. El compeed no fa gaire cosa. Arriba gent bastant tocada però segueixen com "herois". Particularment no soc partidari d'arribar al límit, i si veig que no puc més, soc dels de plegar i tornar-hi un altre any que no seguir fins caure rebentat. A la vinya del senyor hi ha de tot.

Prosseguim la marxa, ja més lentament pel mal als peus. El pal ajuda bastant. Hi ha alguna zona una mica perdedora. Acostant-nos al poble de Vilallonga, al control número 9, ens passa tot un seguit de gent. Anàvem sobre els 40 i en dos controls anem els 70. Ja només queden 10 km, però són molt llargs si s'han de fer a peu. Em curo com puc les butllofes i seguim.

El Miquel, tot i que podria tirar endavant m'espera. Comença a clarejar cap allà les 7 del matí. Passem pel terme de La Selva del Camp, familiar perquè organitza una altre marxa. Tenim la sensació de que ja estem a Reus però no acabem d'arribar-hi mai. El ritme és lent. Ens acaba de passar un parell de participants, una mica tocats, però amb un ritme més fort.

Finalment entrem al núcli urbà de Reus i ens trobem a un seguidor o de l'organització. Ens diu que queda 1 km. Perquè la gent sempre compta en unitats? MENTIDA, quedava molt més.

El sol ja es feia veure, quan a les 8 i 22 del matí entrem al recinte de La Palma. El Jordi i el Miquel ja havien marxat i el Narcís esperava el Miquel i el Pere "moreno" per pujar cap a Banyoles.

La creu roja feia algunes cures, i un altre servei de planxa et servia entrepans calents fets al moment. La cervesa va ser deliciosa. Jo no estava excessivament cansat, tenia molta son i els peus nafrats per les butllofes. Feia una mica de llàstima al caminar.
La Núria em va venir a buscar de seguit (recordeu que dormia a Reus) i vaig fer tot el viatge de tornada dormint.

Malgrat no haver fet un gran temps i acabar tocat, estic satisfet pel repte, i potser l'any vinent m'animo a fer-la.

Ara a pensar en la Matagalls-Montserrat i en triar un millor calçat ;)

Mai enrere!

Pre Montserrat Reus

2006-08-29T23:05:00.000+02:00

100km!

És la marxa més llarga que mai faré. He arribat a fer més de 90km, però quan s'arriba a aquest punt, us ben asseguro que 1 km de més o de menys es nota i molt que es nota.

La Montserrat Reus no l'he feta mai. La gent diu que és molt plana, tot i que he vist que té més de 2.500 metres de desnivell. El què deu passar és que per la distància, el desnivell és poc (comparant amb altres caminades). També comenten que els últims trossos són molt pesats, llargues rectes amb paissatges monòtons i terra cada vegada més asfaltat. Ja veurem...

Respecte l'any anterior, m'han comentat que va fer molta calor a la sortida (a les 12 del migdia), o sigui que portaré el meu paraigua umbrel·la. Per si fos poc, els controls són cada 20km, o sigui que no pots quedar-te "empajarat" a mig camí. Faré el càlcul de calories consumides amb el meu super-excel, perquè no se com són el control.

Físicament estic una mica desentrenat (vull dir per fer 100km). El "parón" d'estiu ha durat 2 mesos, i malgrat que he estat fent cosetes i a les vacances he caminat molt, no estic com a la Núria-Queralt. Aniré xino-xano i a partir del km 50 veuré com estic per modificar el ritme.

Finalment, comento una curiositat, la organització d'aquesta travessa és la secció excursionista d'un club de futbol! Vaja, d'igual forma que el Nàstic és una secció futbolista d'un club gimnàstic. Aquests de Tarragona són ven originals.

Ens veiem a l'arribada i esperem que tot vagi bé.

Mai enrere!

Post Núria-Queralt

2006-07-05T07:08:00.000+02:00

18h 49 minuts!

Aquest és el què marcava el crono quan vaig arribar a Queralt, Berga. No és un gran temps, però tenint en compte la duresa del recorregut, el mal temps que ens va castigar durant més de 3 hores a la sortida, i que és la Núria-Queralt, no està gens malament.

Comencem pel principi.

Sortim de BCN a les 12:00h del dissabte 1 de Juliol cap a Núria, el Pardi i jo. A Ribes enganxem el cremallera que ens porta cap al santuari. Allà ja comença a ploure. Arribem cap allà les 2 a dalt i anem a dinar. Segueix plovent; no és una pluja forta, però si constant.

Són les 16:15 i anem cap a la sortida, a l'hermita de Sant Bartomeu. Alguns s'han comprat capelines a la botiga de Núria, d'altres anaven més preparats amb anoraks de gore-tex i els menys previsors aguantaven com podien la pluja. Jo duia el meu paraigua inicialment pel sol, i us asseguro que em va fer molt i molt servei.

Es dona el tret de sortida a les 16:30h i la gent surt com a bojos cap al Pas de lladres, a 2.600m. Jo tiro al meu ritme, caminant i el Pardi s'en va corrents.
Quan arribem a fontalba, la pluja segueix i el vent es fa més fort. Sovint em vola el paraigües, i malgrat semblar estrambòtic, us asseguro que em va estalviar un mal tràngol. Fins passat el pas de lladres, que no para de ploure. La gent ha quedat bastant castigada; 16 participants no han sortit de Núria veien el parcal (un 5% del total) i ara ve la nit, on si vas xop millor no parar perquè et pelaries de fred.

El camí baixa fins a la Collada de Tosses, on hi ha el control 2. Ja es porten 25km, però encara falta molt. Faig una parada tècnica; reviso les pedres de les bambes, ordeno una mica la bossa, menjo el màxim que puc. Davant el dubte de canviar-me els mitjons molls, decidexo esperar-me; uns 30 km més endavant hi ha els Empedrats, un camí que passa per un torrent, i allà la possibilitat de ficar el peu a l'aigua és molt elevada. Es segueix cap a la Molina, on encara hi arribo de dia i puc finalment veure per on passa el camí. A la Molina us podeu imaginar que el recorregut no té pietat i puja i baixa per una pista d'esqui (perquè us feu una idea del tipus de pendents que es passen).
Així se segueix fins al torrent del Coll de Pal, on hi ha el control 3 i es porten 33 km. Ja és una tercera part, però segueix faltant molt.

Una darrera pujada condueix fins a Coll de Pal, on es baixa per la carretera. En aquests moments em sento bastant bé i baixo fent footing. Avanço a bastanta gent i m'enganxo al grup del Fidel i el Josep María Pujol. El Fidel, és un home de 65 anys de Banyoles, molt carismàtic que ha fet 2 vegades la Marató des Sables al desert, i que aquest darrer any l'ha guanyat en la seva categoría i per tant el vinent el conviden gratuitament a assistir-hi.

El Josep Ma. no el coneixia abans. És de la zona, i es coneixia el tram final. Amb ell vam anar plegats fins a Queralt.

Així s'arribava fins al refugi del rebost. El camí estava bastant enfangat per la pluja, però la temperatura era bona i no feia vent. Es comença a notar la falta de teka als avituallamantes característic d'aquesta travessa; molta síndria però poques calories, indispensables si encara queden més de 50km per endavant.

Com el Fidel va dir, "ja s'ha fet una bona criba" i cada vegada ens trobem menys gent. Així s'arriba fins a Gréixer, el següent control. Aquesta zona ja dins del Cadí m'és molt familiar per les nombroses excursions que hi hem fet al GELS. Al control ni hi havia ni entrepans de pa bimbo. Afortunadament vaig fer el càlcul de calories gastades i començo a tirar de la meva provisió d'anous i panses. Comença la forta pujada que ens ha de conduir fins als empedrats; el Fidel ens marca un bon ritme i atrapem a una parella que anava més suau. També ens trobem gent que baixa perquè anava tocada de l'estómac (no se si l'isostar que ens donaven era gaire de fiar).

Un cop coronat el port baixem cap a encarar els Empedrats. El camí discorre per un torrent (no el creu, hi passa pel mig) i no té cap dificultat llevat de que portes 50km a les cames i són les 2 de la nit amb la conseqüent foscor i cansanci acumulat. El Pardi s'el coneix molt bé, però jo no tant, i ell ja fa estona que hi ha passat. Anem baixant pel torrent, de pedra en pedra, però en alguns punts patina molt per la pluja que ha caigut. El Fidel fica el peu a l'aigua, i jo finalment també. sort que no m'havia canviat els mitjons!

Quan s'acaba el torrent s'arriba al control 6 a Can Cerdanyola (Font Nostra), on tantes vegades hi he començat excursions cap al Moixeró i el Penyesaltes. Aquest any no hi havia cap germà de La Salle per motius obvis. La mateixa organització i els propis participants es van poder refer bebent de la Font que el germà Daniel va construir al davant de la casa i que no és més que una derivació del riu per on has passat prèviament; aquest és un dels molts llegats que ens ha deixat el Dani. Amb una mica de nostàlgia pel lloc on era, vaig canviar-me els mitjons per uns de secs, menjar una miqueta i Sant tornem-hi, que la pujada fins a coll d'Escriga no era precisament lleugera.

El Fidel no reposa al control i ens deixa enrere. El Josep María i jo continuem plegats. A l'edició anterior ell havia arribat fins aquest punt i va plegar. Aquesta vegada s'el veia cansat però molt motivat, i la veritat és que el paio no està fet un xaval però tira bastant.

Arribats al Coll d'Escriga i abans de començar la baixada estem a punt de perdre'ns, però recuperem les marques. Quan comença a clarejar arribem al control 7, el Molí de Cal Ferrer. Ens hi trobem a gent una mica petada. Però nosaltres seguim endavant. La dona del Josep Ma. li ha estat fent assistència des del control 6 i ja no ens deixarà fins a Queralt.

Comencen les dues darreres pujades fortes, a 25 km de l'arribada. Sembla que hi ets a tocar, però encara queda un bon tros. Per fer-te una idea del què falta jo intento pensar en el tros recorregut i el temps que m'hi he estat i era com si hagués de tornar des de la collada de Tosses fins al Santuari de Núria desfent el camí inicial.

Arribem al punt on l'anterior vegada ens vam perdre amb el germà de la Núria i aquesta vegada no em vaig tornar a equivocar ;)

Anem tirant i avançant, ja una mica més cansats. S'ens enganxa un noi jove que el seu pare li germana li feia el seguiment. El problema és que el seguiement enlloc de ser de control a control era constant, com els dels ciclistes que tenen el cotxe a darrere presionant i la veritat és que era una mica agobiant. Sort que al control 9, el coll de la fumanya el deixem. Ens anem trobant també a gent petada, que plega o decideix arribar "a la deriva". El Miquel de l'Estartit em passa aprofitant que estic plantant un "pinu" a la muntanya, i jo ni me n'adono.

El menjar dels controls segueix sent misèrrim; al control 8 només hi havia síndria i taronges, i deu km més tard, al Coll de la Fumanya només els quedaven 2 coques quan encara havien d'arribar més de 100 participants. La veritat és que no entenc aquesta racaneria de la organització amb el menjar i com és que la FEEC ho consenteix. Si la caminada ja és prou dura, la falta d'aliments la fa encara molt pitjor.

Del control 9 a l'arribada encara hi queden més de 15km. Els pots fer en una horeta corrents si fossin plans i estiguéssis bé, però us asseguro que quan portes més de 14 hores caminant no estàs per aquestes coses. Quan passem per la mina intentem fer una mica de footing per relaxar les cames, però aquestes es posen en vaga com els pilots d'ibèria i diuen prou, o sigui que seguim caminant (ràpid, eh?)

Ja gairebé tot és baixada fins a Espinalbet (Control 10); encara queden 5km. Allà truco al Pardi i em diu que fa només 50 minuts que estava a Espinalbet, i que ell acaba d'arribar. No recordava gaire bé on es situava el Santuari de Queralt, però les muntanyes que hi ha a davant semblen un mur infranquejable. Més a prop de l'aparença que de la realitat, un cop t'hi poses no són tant dretes. Creuem el coll i ja quedem a l'alçada del Santuari, on queda només un flanqueig d'uns 3km fins al santuari. El Josep Ma. es va troban coenguts de Berga que estàn passejant pel camí i els saluda.

El tram final l'han arreglat molt. On abans hi havia unes escales amb barres corrugades que semblaven tretes d'una via ferrata, ara hi han escales de fustes amb passamans molt ben posats. Això ho fa més accessible a tota família que vulgui acostar-se al santuari a peu.

Finalment, 18hores i 49 minuts des que vàrem sortir de Núria, arribo a Queralt. L'alegria va ser molt gran, no només pel temps assolit, que està prou bé, sinó per com d'especial és aquesta travessa, els contratemps que ens hem trobat a la sortida, i perquè sembla que la meva cadera ja està gairebé recuperada. He tornat a apujar la mitja a uns nivells mínimament dignes (4,9km/h) i confío en acabar la copa catalana podent anar al ritme dels que la vam començar plegats (el Jordi de Girona i el Xavi de Sabadell).

A l'arribada hi havia el Pardi, la troupe de Girona i els de Banyoles. La samarreta aquest any era d'un teixit molt bo, i la llangonissa que et donaven d'obsequi també era de qualitat, però això no eximeix a l'organització de posar més menjar als avituallaments.

Amb aquesta s'acaba la primera volta. Ara toca vacances i "descansar" fins a principis de septembre, on s'arrenca amb la Montserrat-Reus de 100km, la més llarga de la prova.

A veure si us animeu a fer-ne alguna i no oblideu:

Mai enrere!

Pre Núria-Queralt

2006-06-30T23:20:00.000+02:00

Demà és el gran dia. Demà hi ha la temuda i mítica Núria-Queralt de 92km. La distància no és el pitjor. El desnivell junt amb el tipus de terreny pre-pirinenc la fan una de les més dures.

Per si fos poc, el temps no ajuda gaire, doncs està fent bastanta calor, i de fet, diuen que aquest cap de 7mana encara en farà més. Posem per exemple, La Molina, per on passem, avui ha fet una màxima de 27º a l'ombra, i demà s'espera que s'hi arribi a 28. Evidentment, portaré la meva umbrel·la, sino, diumenge puc quedar torrat.

Comento breument la caminada: Se surt demà dissabte a les 16:30h, o sigui que no cal matinar, però tampoc es dorm, doncs es camina tota la nit. El pitjor tros és el diumenge, cap allà les 12:00h. Si encara no has arribat a Berga, la calor et pot socarrimar. El perfil és bastant dur, arribant als 2.600m d'alçada i amb 3 dents de serra finals que et dobleguen les cames.

Físicament vaig millorant, el cap de 7mana passat vaig anar a rodar dígnament durant 1 horeta, i entre setmana hi he anat 1 altre vegada. També aprofito per anar a nedar i fer estiraments cada vegada. Ahir però, per obligació profesional vaig haver d'anar als Karts :D i en una volta ràpida em vaig passar de frenada i vaig picar amb el lateral contra un mur; conseqüència: tinc un "copet" al maluc que espero no em molesti.

Aquesta vegada vindrà el Pardi, tot i que no crec que anem plegats perquè ell sortirà amb el coet al cul, com sempre. Almenys anirem plegats al tren i al cremallera.

Respecte a les pàjares, com que últimament acabo les caminades justet de forces i no a nivell muscular, sino energètic he decidit posar-hi remei. Primer he cercat informació a internet, i resulta que per aquesta travessa consumiré unes 7000kCal. Això pels no iniciats vol dir el què es menja normalment en 3 dies. Conclusió, he anat agafant reserves. Ahir, com que tenia ocasió de sopar gràtis (amb els Karts d'abans), em vaig posar entre pit i esquena un entrecot. Avui he dinat i sopat pasta, i m'enduré bastant menjar energètic (les anous tenen més de 600kcal per 100g). També he descobert que les barretes energètiques em cansen i que no són tant energètiques com diuen (no més de 80kcal per barreta), o sigui que n'he comprat de molts gustos per variar. I apart de dur menjar, des de que em llevi, intentaré alimentar-me durant tota l'estona per anar acumulant.

Si aquesta travessa és especial de per si, a partir d'ara encara ho serà més per a mi. Aquesta setmana ens ha deixat el Dani, el fundador del Centre Excursionista al que pertanyo. Era una persona molt carismàtica, de vegades una mica manaire, però de molt bon cor. Va ensenyar a molta gent a estimar la natura i a anar a la muntanya respectant-la. Per si fos poc, el parc natural del Cadí-Moixeró, per on passa la N-Q, era un dels seus indrets preferits on gairebé cada cap de 7mana hi anava. El tros dels empedrats, que tantes vegades havia recorregut, finalitza al control de Can Cerdanyola, la casa dels Germans de La Salle, de ben segur em portarà molts records i certa tristesa en passar-hi. A tu Dani, et dedico aquesta Núria-Queralt.

Mai enrere!

Post Pels Camins dels Matxos

2006-06-24T13:27:00.000+02:00

Ja se que fa 5 dies que vaig acabar aquesta caminada, però vaig acabar molt tard, el dilluns s'em va ajuntar amb el meu aniversari i tots els convidats, i durant la setmana no hi ha hagut temps per res, rematant-la ahir amb la revetlla de Sant Joan. Avui dissabte que tinc un momentet, escriuré la crònica.

Començaré pel principi doncs. Com ja sabeu, la meva cadera-gluti no està massa fi, per tant vaig decidir no córrer i portar la càmera de Video. Això em va permetre tenir un recull audiovisual molt vaulós de la travessa, sent la perimera persona d'un participant; vaja, una mena d'Arcadi Alibés.

A les 6:00h ja era a Torelló. Cap problema per trobar la sortida, però anava una mica justet. Fer la inscripció i agafar els obsequis de rigor. A les 6:30h vàrem sortir unes 230 persones. Jo per variar, l'últim, gravant amb la meva càmera i sense presses. Com més al final comences, més gent passes i més et motiva ;)

El camí pujava per carena passant pel Castell de Torelló fins al Santuari de Bellmunt, on hi havia l'esmorzar ben parat. El sol apretava, però la zona és molt verda i durant gairebé tot el recorregut els arbres ens van protegir del sol. Per si un cas, jo portava el meu paraigües-umbrel·la, però no el vaig haver de fer servir.

Després de Bellmunt, tot baixada, començo a "trotar" i tinc bones sensacions (sense forçar, eh?)
Es creuava el riu Ges, amb el salt del molí fins al punt d'aigua i plàtans anomenat Salgueda. La pujada seguia fins al Coll de Sant Bartomeu. Allà decideixo seguir cap al Puigsacalm; si hi feies tard, t'obligaven a fer el camí "curt". Tot seguit hi havia l'avituallament, per agafar forces abans del Puigsacalm. Quatre quilòmetres més tard s'arribava al punt més alt de la caminada, on hi
havia el control 4.

Uns cartells "simpatics" t'animaven o et desanimaven a seguir endavant.

La baixada del Puigmal tenia un punt una mica crític, doncs hi havia cordes fixes per seguretat, doncs el pendent era una mica pronunciat. No era perillós, però millor posar-hi cordes.

Així s'arribava al coll de bracons; el físic aguantava, sense forçar. Malgrat el ritme que era intens, s'avançava lentament, degut als desnivells del terreny i les meves filmacions (gairebé una hora de filmació!)

El camí seguia per la Grevolosa, un indrèt que no te res a envejar a les fagedes de la Garrotxa; al final s'arribava al control 5 del Prat. Hi vaig arribar cap allà les 14:00h. El recorregut fet era ja de 30 km, a la meitat, però portava gairebé 8 hores! Em trobo el Carlos, el Pelayo i altres de la UME, que ja baixaven de Cabrera; portaven 40km! Amb això us podeu fer una idea del ritme de la marxa. En aquest control, novament podies triar entre pujar a Cabrera o seguir de tornada cap a Torelló. Com que vaig arribar-hi abans de les 14:15h, hora que tancaven la possibilitat de fer tota la ruta dels Camins dels Matxos, vaig tirar endavant. Al control també hi ha el Santi de la Llagosta i fem el camí plegats.

Són 8 km de més, i uns 500m de desnivell de pujada culminats per més de 320 esglaons. La vista de dalt estant és impresionant, però la calor apretava i les forces començaven a fallar. El descens és ràpid per a tornar al control del Prat; una mica més cansats ja, ens posem a dinar.

El camí prossegueix per una pista, quan es va posar a ploure molt poquet (encara em faria servei el paraigües). Semblava que només quedava l'últim esforç fins arribar a Torelló, però no, encara faltava superar els 200m. del Puig de la Salgueda. Hi arribo bastant "empajarat" i no tinc ni forces per filmar. El Santi de la Llagosta segueix perquè passo de que m'esperi.

El camí baixa tot el què ha pujat i discorre paral·lel al riu Ges. Tornen a venir les ganes de remullar-se, però l'objectiu no ho permet. Ja es veu Sant Pere de Torelló i sembla que s'hi és a tocar, quan el camí et fa fer una volta passant per l'hermita de Sant Roc. Torna a haver-hi una pujada, no tant forta com l'anterior, però "gratuita". El cos no està per masses filigranes, i vaig tirant com puc.

Tampoc estic per córrer, així que vaig xino-xano. S'arriba al control 9, a Sant Pere de Torelló, el primer lloc poblat de tota la marxa. Ja només queden 5km, però es faran eterns.

De camí cap a Torelló hi ha algú que em va passant. Arribo a les 21:30h a Torelló i només un altre participant arriba darrere meu. Soc el darrer que ha fet la cursa dels Matxos, però almenys he aconseguit completar tot el recorregut.

Si es fan números, el ritme de la caminada que he portat ha estat de 4km/h; bastant baix comparant amb altres curses que he fet, però hi ha el temps afegit que filmava, i el recorregut era especialment dur. Això no obstant, demostra que a ritme de caminador es pot fer tot "els camins dels matxos". A l'arribada vaig tenir una recompensa doble: la satisfacció d'haver acabat i la ronyonera que vaig guanyar en el sorteig de productes Salomon!

Ha estat una gran caminada, molt ben organitzada i amb una gran participació malgrat la duresa. Només milloraria la inscripció que es pogués per fer internet i no perdre temps a Torelló escrivint les dades, però en les properes edicions segur que ho milloraran.

Ara toca descansar i recuperar. Ahir vaig aconseguir anar a córrer sense que la cadera patís gaire, o sigui que sembla que la cosa millora. El proper cap de setmana toca la Núria Queralt, la més picant, 92 km en un terreny pre-pirinenc, amb el tròs de barranc dels empedrats, la duresa del pas per la mina descoberta i asoleiada, però no em farà tirar enrere. Ja la conec i sé com de dura és; només cal estar preparat.

Ens veiem a la Núria-Queralt.

Mai enrere!

Pre Pels Camins dels Matxos

2006-06-16T22:37:00.000+02:00

Hola de nou!

Després de les 3 caminades anteriors seguides i d'un merescut descans el cap de setmana anterior, tornem a la CCCR.

Aquest cop, el Centre Excursionista de Torelló ha inclòs aquesta mítica marxa a la CCCR. Comencem pel principi. Pels no avesats, us avanço que un matxo és això:

No és un ruc, ni un ase, ni un guarà, ni una mula, ni un cavall. És un MATXO. I si no ho he entès malament, és un creuament entre un ruc i una euga, de manera que surt un animal molt fort, robust i amb una gran resistència.

Doncs bé, suposo que el recorregut que ens proposen els de Torelló deuria discórrer per camins que feien servir aquestes bèsties per treballar a la muntanya.

El recorregut és de 61km i un desnivell de 6390m. Us adjunto un desnivell.

Com podeu veure, passa per llocs tant emblemàtics com són el PuigSacalm i l'hermita de Cabrera. També podreu veure trans en "gris" perquè són opcionals. El recorregut és un gran cercle d'on surten anells, de manera que la gent pot fer el cercle principal, o incloure els anells complementaris per a fer el PuigSacalm i Cabrera. Si fas tot el recorregut s'anomena "Camí dels Matxos".

Pel què he llegit, hi ha trams bastant durs, amb fortes pujades-grimpades, amb escales a Cabrera (ja l'he feta aquesta jo) i amb una baixada que té cordes fixes, o sigui que fa una mica de respecte tot plegat (us asseguro que quan portes 30 o 40km a les cames, el pas més fàcil s'et fa força difícil)

Jo físicament no estic recuperat del tot de la cadera, o sigui que començaré suau, amb la meva "umbrel·la" i ja veurem cap al final com respòn el cos.

La travessa és el diumenge 18 i comença ben d'hora (6:30h), o sigui que al migdia tocarà soleiada. També coincideix amb el referèndum, però jo que soc persona previsora, ja vaig votar per correu :D

I també us puc avançar que és la darrera travessa que faré amb la vintena d'anys, perquè el dilluns 19 en faré 30 i canviaré de desenes. Serà doncs, una travessa molt especial, pel recorregut i pel moment de celebració.

Ens veiem després de la marxa.

Mai enrere!

Post Reus-Prades-Reus

2006-06-05T23:02:00.000+02:00

El despertador va sonar a les 3:30h am. Cop de cotxe cap a Reus. La sortida era a les piscines municipals, i a les 5 del matí no hi havia gaire gent pel carrer per preguntar-los a on eren. Uns mossos m'ho van mig explicar i finalment hi vaig arribar.

Ja hi havia la organització acabant de preparar les taules de recollida de dorsals i samarretes. Un bon refrigeri et convidava a agafar forces per la sortida. Van caure 3 donuts pel cap baix més el tallat de rigor.

La gent anava arribant i jo feia els preparatius: cremetes, vaselina, motxilla, filtres solars, etc.

Ja despuntava el sol i tot era a punt. Vaig agafar la càmera de fer fotos més pesada que tinc per evitar temptacions de córrer. La sobrecàrrega de la cadera m'ho impedia, i no podia jugarme-la a forçar-la per risc de no acabar i no puntuar.

A la sortida vaig saludar als clàssics: Pelayo i gent de la UME, el Carlos i l'Ivan, el Jordi de Girona no va venir, i vaig veure de passada el Xavi que feia una mica tard. Ja no els veuria fins la propera cursa, doncs ells arribaràn molt més ràpid que jo.

A les 6:30h arrenca el grup, més de 600 participants. Anem sortint de Reus i els capdavanters surten corrents. Jo m'hi he de ressignar i surto caminant. Hi ha bastanta gent que ha començat molt forta i em va passant, però el grup principal en general és compacte. Al cap de mitja hora, l'amor propi pot més que el risc de no acabar-la i començo a apretar el ritme. A les pujades vaig avançant a bastanta gent, però encara formo part del grup principal.

Al primer control hem de fer cua! Comença el tros de pujada forta i la gent va per sobre de les seves possibilitats. Alguns es queden clavats a mitja pujada, d'altres els veus que bufen molt fort. Jo vaig fent al meu ritme, sempre sentint com respon el cos per detectar el mínim simptoma de sobrecàrrega.

Arribem a les antenes i hi ha un altre control. Per veure hi ha cervesa! Bastanta gent bada i d'altres paren a l'ombra del dipòsit d'aigua.
Menjo sense perdre el temps i sant tornem-hi. Encara queda molta gent a davant.

El camí prossegueix fins arribar a Prades. Encara no estem a la meitat del recorregut, i s'ha acumulat bona part dels participants. Alguns ja acaben aqui la caminada, d'altres fan una bona parada. Jo menjo ràpid mentres estiro, per continuar tot seguit. Ja son vora les 12 i el sol apreta bastant. Trec el meu paraigues-umbrel·la i genero estupefacció entre d'altres participants. El sol no ens deixarà fins al final de la caminada, i més d'un agrairia haver tingut un paraigues com el meu.

Després de Prades ve una baixada fins al poble de La febró i una pujada fins al punt més alt, el coll de l'Agustenc. El gruix de participants ja és al darrere.

Avanço a un pas ràpid i vaig deixant a gent enrere. Estic a punt de perdre'm a una cruilla cap a la Mussara. Arribo a Vilaplana i el sol no afluixa. La meva umbrel·la causa sensació i estupefacció.

Segueixo amb paciència per no córrer; he d'aguantar fins que estigui a tocar o puc petar i no acabar-la. Passat l'Aleixar em desvio i em perdo. Faig uns 3km de més fins a Maspujols entre anar i tornar.

Finalment s'arriba a la Boca de la Mina, ja a Reus. Queden menys de 2km i mig quan decideixo sortir corrents a l'esprintada. Havia de passar a tota la gent que m'havia avançat a la meva "excursió cap a Maspujols".

La cadera aguantava, i les cames també. Vaig deixar enrere almenys a uns 20 participants.

Finalment, arribo a les piscines, una mica cansat, però molt satisfet. 10h i mitja. No ha estat gaire bon temps, però he aconseguit puntuar sense desgastar el físic.

Ha estat una gran travessa, una mica dura pel sol, però molt ben organitzada, amb molt bon ambient i no faltava de res per menjar i veure.

Una merescuda dutxa va ser la recompensa final. Ara toca descansar durant 15 dies fins la propera: Pels Camins dels Matxos.

Mai enrere!

Pre Reus-Prades-Reus

2006-06-03T19:44:00.000+02:00

Demà toca un gran repte!

55km i la meva cadera no està recuperada del tot. Sembla que és una sobrecàrrega muscular, o sigui que aniré tranquil encara que m'hi estigui 10 o 12 hores. El més important és la Copa Catalana i la regularitat. Amb aquesta ja seran 3 les curses seguides sense descansar i això passa factura.

A la web del centre excursionista de Reus no hi ha molta informació sobre el desnivell; caldrà anar amb compte. També és el dia en què el Nàstic ha pujat a 1era. la gent de la zona estarà resacosa de celebració.

La previsió meteorològica diu que farà sol sense cap núvol. M'estic plantejant portar un paraigues a mode d'umbreal·la ...

Aniré doncs, amb l'unic objectiu d'acabar-la encara que sigui xino-xano.

Mai enrere!

Post Travessa Montseny

2006-05-28T17:54:00.000+02:00

Pssssssssssssssssssssssst

Aquesta onomatopèia crec que és la que millor descriu la cursa d'avui. Perquè he punxat i de valent. Anem a explicar-ho des del principi.

Em llevo a les 2 del matí (si, és correcte). Passo a buscar al Pardi a les 2:45h i cap a Gualba.

Allà no arribem gaire sobrats de temps, 20 minuts abans de les 4. Ens inscribim i agafem l'autocar que ens porta en uns 3/4 d'hora a Aiguafreda, lloc de sortida.

Comencem a les 5:00h, encara fosc amb una forta pujada cap al Tagamanent. El Pardi comença molt i molt fort. Jo només el puc seguir durant 25 minuts i acabo amb els tibials carregats i els pals per alleugerir les cames. Seguim pujant i arribem al Tagamanent; em vaig trobant gent coneguda. Porto bon ritme. Segellem al cim i cap avall de nou. El Pla de la calma (pels novells us asseguro que no és pla) es va fent corrent als plans i baixades. S'arriba a Coll Formic, bon avituallament amb el Germà Giol com cada any. Atrapo al Pardi, però ell segueix cap amunt, en direcció al Matagalls. Jo agafo una mica de forces amb 3 donuts i també cap amunt.

El vaig atrapant, però no vaig gaire sobrat. Arribo gairebé com ell al Cim i un altre cop cap avall, en direcció Sant Marçal. Les forces comencen a minvar. Començo a tenir un principi de Pájara. Afluixo el ritme de baixada. Arribem al control i avituallament abans d'iniciar la pujada a les Agudes. Quan jo arribo el Pardi marxa.

Inicio la pujada amb calma. Em conec el recorregut i se que si s'arriba amb forces al Turó de l'Home, després es pot avançar molt de tros a tota la baixada. El camí va pels famosos "castellets", una grimpada entretinguda, però que amb 30km a les cames no fa gaire gràcia en alguns trams aèris. El tros final pots decidir anar fins al coll per un "camí" decent o pujar pel dret en una grimpada bastant aèria i directe cap al cim. Evidentement pujo pel camí.

Arribo al Cim a les 10:20h. Ja tinc clar que no reduiré les 7 hores de l'any passat. Em noto que no tinc gaires forces. Vaig menjant barretes i glucosa. La cadera em coneça a fer mal. Al turó de l'home hi ha una ambulància que em posa réflex a la cadera. Vaig dirant, però no em queda gas per córrer a la baixada. M'atrapa el Xavi de Sabadell que anava bastant bé. Després el Jordi de Girona, ja a Santa Fe, i d'altres que ni he vist pq. han passat per altres rutes.

Decidexo anar tirant al meu ritme. No em canso, perquè el pas que portno n0 és canasdor, però no puc estar de pensar en la pista final on hi ha la mina i fa una calor horrible. Decideixo guardar forces per baixar-la corrents i estalviar-me la calor.

La vegetació es va acabant i cada vegada fa més calor. Un munt de gent em va passant, un rere l'altre, sense pietat. Jo no puc fer res més que seguir caminant xino-xano. No em canso, però no estic per córrer gens ni mica. L'esforç acumulat de l'anterior caminada s'està fent notar.

Finalment arribo a la pista. Ara és la meva, plego els pals i començo a baixar llençant. Faig un kilòmetre i de cop i volta, punxada a la cadera! No podia fer ni una passa més corrents. Em ressigno i decidexo baixar caminant, aguantant la calor. Sort de la crema solar. Hi ha molta pols per la pròpia pedrera i per algun cotxe. Són ja les 13:00h ben entrades. El sol apreta.

Finalment, arribo a Gualba cap allà les 13:50h. El Pardi s'ha avançat a rebre'm. Arribo molt insatisfet. Gairebé 9 hores, però ara em preocupa la cadera, tenir-la recuperada per la setmana vinent. Ja he sumat els punts d'aquesta, i ja faré bon temps en properes edicions.

La gent també està força castigada a l'arribada. Afegeixo també que durant tota la travessa els controls i avituallaments de l'organització estan molt bé, però a l'arribada et donen només una beguda i una botifarra amb pa amb tomàquet. Tenint en compte com arribem, trobo que podrien ser una mica més esplèndits, com en altres caminades, on a l'arribada hi ha de tot com en un avituallament del mig de la cursa.

Aquesta ha estat la meva "pàjara" i com l'he sabut controlar en vistes a altres experiències. He arribat molt sencer (peus, cap cremada, sense agulletes), però com comento, el més important ara és recuperar la cadera per la setmana vinent.

Ens veiem a la Reus-Prades-Reus.

Mai enrere!

Pre Travessa del Montseny

2006-05-27T19:33:00.000+02:00

Ja la tenim aqui!

La travessa més curta, però jo diria que la més bonica. 45 km pel massís del Montseny, la muntanya que és maca durant tot l'any.
La caminada surt d'Aiguafrefa a les 17:00h del matí, o sigui que gairebé no cal llanterna, i durant tot el dia puja als 4 cims més alts de la Muntanya: el Tagamanent, Matagalls, Agudes i Montseny. Evidentment, té les seves respectives baixades, passant pel pla de la calma, Coll formic, Sant Marçal, Santa Fe i acaba a Gualba.

Aquesta vegada ve el Pardi a fer-me costat, i com cada any suposo que hi haurà el germà Giol a la sortida i al control de Coll Formic. Tot el recorregut és de dia i veus per on has anat passant. El tros final és per una pista assoleiada encarada al sud. Recomano passar-la el màxim de ràpid i arribar-hi tant d'hora com es pugui per a no patir-hi calor.

Físicament no se sis estic recuperat dels 58km de la setmana passada. Em va sortir una butllofa i no vaig poder anar a córrer cap dia. M'enduré els pals, tot i que susposo que no els faré servir pel tipus de terreny.

El temps amenaça sol i temperatures altes. Caldrà posar-se cremeta solar doncs abans de la sortida.

Ens veiem demà.

Mai enrere!

Post Gràcia-Montserrat

2006-05-21T12:44:00.000+02:00

9h 45 minuts i 10 punts més!

Ha estat realment dur. Comencem pel principi.
La cursa sortia a les 17:00h de Rius i Taulet a Gràcia, però a les 13:00h estic a Monistrol per deixar el cotxe. Em trobo l'Ernest de Castelldefels i així fem el viatge en tren plegats cap a BCN. Ell que és un gat vell ha deixat el cotxe a Montserrat perquè sabia que a la nit aixequen la barrera del Parking i pots marxar sense pagar :) Per si fos poc, el paio ha baixat a peu des de Montserrat "per escalfar".

Al tren m'explica batalletes i jo converteixo el bagó en un bagó restaurant menjant-m'hi el dinar.

El registre de la sortida una mica caòtic. Males cares per part de la organització i bastanta desinformació, que si has pagat primera setmana, a una fila, si ets federat una altre, però tot això de viva veu. Haurien de prendre nota d'altres marxes, o la federació catalana hauria d'exigir uns mínims de qualitat.

A les cinc menys cinc arriba la Núria i fa alguna foto. Les podeu veure per aqui penjades.

Comença la marxa i hi ha gent que surt corrents, d'altres xino-xano i d'altres senzillament s'esperen als companys.
Em trobo el Carlos i l'Ivan; em comenten que a la Marxa de Navàs anaven molt bé però es van perdre i van fer 2 hores de marrada!

Es puja pel carrer Balmes fins l'avda. Tibidabo, peu del funicular, carretera de les aigues i torre de Collserola. Ja tenim el primer control.
La gent s'ha anat estirant, i a les ziga-zagues es veu la fila de participants que va pujant.
M'enganxo amb el grup del cap-davant que baixa corrents fins la font de la Budellera. Allà em perdo i crec que amb la tonteria faig inconscientment alguna drecera :D

Es segueix fins l'escola Xiprers. Portava un ritme bo. Primer avituallament amb una dona un pèl antipàtica, prohibint veure aigua si no era amb el got oficial. Amb això del got alguns membres de la organització n'han fet un grà massa i han perdut el mon de vista; l'objectiu era no malgastar gots de plàstic, per tant, si cadascú es porta la seva cantimplora o recipient particular, fins i tot encara es gasten menys gots perquè no caldria ni el got verd d'aquest any. Feia molta calor, i fins i tot han recriminat a un participant perquè s'ha tirat aigua pel cap.

Prosseguim amb successives pujades i baixades. Anem cap a Valldoreix i deixem Collserola. El grup del capdavant encara s'estira més. Fa bastanta xafogor, però s'ha d'aprofitar la llum del sol per avançar ràpid. Passem per l'hermita de la Salut i arribem al segon avituallament de Can Maimó.

Allà em trobo al Luís Gómez, un company de la feina que feia l'assistència al seu fill i el seu jove. Bereno entrepans de Nocilla i cap endavant. La rotonda de Castellbisbal no estava gaire bé assenyalada i estic a punt de perdre'm. Deixem Castellbisbal i ja vaig gairebé sol, només es veu a la distància a gent de tant en tant.

Una pujada molt forta porta fins al km 30 i el 3er. avituallament. Portava 4h i 20', era un bon promig que preveia arribar abans de les 2:00h a montserrat i fer menys de 9 hores. Portava una velocitat promig de 6,9km/h.

Segueixo animat i poso el frontal perquè els cotxes em veiessin en algun tram que passava per la carretera.

Tot just abans d'arribar a Ullastrell agafo al Pelayo. Anem tirant xino-xano perquè feia pujada. Gràcies a ell no em salto el control d'Ullastrell, que és una mica perdedor. Queden només 22km. Ens atrapa el Jaume de Sant Boi.

Comença el tram nocturn de debò. Allunyat de zona urbana es passa per les rieres de Gaià i Sant Jaume. En general el tram està bastant ben marcat.

Arribem al coll d'Olesa on hi ha l'avituallament. Ens diuen que només queden 13 km. Semblava que érem a tocar, però venia el pitjor tros de la travessa. Fins que no s'arriba a l'aeri hi ha un tram de 10km de constant pujades i baixades per trialeres plenes de pedres i roques arenisques que relliscaven com una mala cosa. Els guants i els pals afortunadament van frustrar dues caigudes que de ben segur hagués vist les estrelles. Vaig bastant lent. Em deixa enrere el Pelayo i em passen uns 5 participants. Per si fos poc, tot és plè d'uns arbustos que punxen com una mala cosa i t'esgarrinxen totes les cames.

Finalment, a les 2:20h arribo a l'aeri. Allà decideixo agafar forces i aigua, perquè ja em conec la pujada a Montserrat i mai més m'hi agafarà cap pàjara. M'atrapa un company d'igualada i comencem a pujar. Jo amb pals i al meu ritme, ell diu que anava tocat, però trescava més ràpid que jo! El camí enganxa amb el que puja de monistrol i finalment arribo a les escales que baixen a la cova. Ja gairebé hi era! Em va envair una emoció inmensa. Tot el patiment es veia recompensat.

Quatre esglaonets més i fitxo a l'arribada. Dec haver quedat al voltant del 30; caldrà esperar a les classificacions finals, però el què importa és el resultat personal. La meva sorpresa és majúscula quan em trobo el Xavi de Sabadell.

Resulta que al seu fill Carles li ha agafat una sobrecàrrega muscular i ha hagut de plegar. Aquest jovent no aguanta res! ;)

El Xavi em baixa fins a Olesa on hi tinc el cotxe i a les 4:30h ja era a casa dutxat i dormint.

Ha estat una marxa bastant dura, sobretot els darrers 13km perquè són un terreny que no s'em dona bé. També hauré de comprar unes bambes, perquè les que tinc, la sola és massa prima i les plantes dels peus s'en ressenteixen, especialment si el terreny és pedregós.

Ara a descansar tota la setmana, que el cap de 7mana vinent toca la del Montseny, la més curta i la més bonica.

Mai enrere!

Pre Gràcia-Montserrat

2006-05-19T23:31:00.000+02:00

Demà dissabte hi ha la Gràcia-Montserrat

Són uns 58 km i 4200m de desnivell. Es surt a les 17:00h de rius i Taulet, o sigui que fins que no es pongui el sol tindrem una mica de caloreta.
El temps és assoleiat i a la nit la lluna està ja en quart minvant, o sigui que a preparar bé el frontal.
Tot i que he anat altres vegades a Montserrat a peu, aquesta marxa no l'he feta mai, i no sé com és el recorregut.
A la web comenten que intenta evitar l'asfalt que cada any creix i creix, i el perfil sembla un no parar de pujar i baixar. Jo ja preguntaré als veterans a la sortida.

Ens veiem a la crònica de la caminada.

Mai enrere!

Jordi

Post Marxa Romànica Navàs

2006-05-07T16:31:00.000+02:00

M'he oblidat la càmera de fer fotos i no puc fer reportatge fotogràfic! Aaaarrgggggh.

A part d'això, la cursa ha anat prou bé per la situació que s'ha donat.
A la sortida hi havia "els de sempre", el Xavi de Sabadell, el Jordi de Girona, el Pelayo i les "màquines" i el Carlos i l'Ivan de St. Vicenç. Parlant amb els veterans, m'han comentat que la travessa era bastant planera, però que els pals malament no anirien per si vas petat. També m'han alertat de la temuda riera de Marlés i del tros final abans de Navàs, que no era tot baixada.

Són les 6 de la tarda i sona la traca que dona la sortida. El Xavi surt corrents. El Jordi va tirant fort, i jo vaig fent amb el Carlos i l'Ivan. El Carlos em descobreix que treballa a la mateixa empresa que la Núria.

Seguim i aprofitem la claror del dia per apretar el pas. Durant els primers 20km anem a una mitja de 7km/h. Quan ja és negre nit començo a tenir molèsties a l'estómac. Primera perduda, s'ha anar alerta. Aminoro el pas. La panxa va empitjorant, jo afluxio el ritme a 5km/h. Em passa bastanta gent. És humiliant, però l'objectiu és acabar en condicions i no m'he de deixar endur pel moment. He d'anar avançant mentre el cos es recupera. Les tensions intestinals no s'afluixen, però vaig millorant. Cap al Km36 em prenc un cafetó que m'ajuda bastant; no més cocacoles amb gasos!
Em sento prou bé com per començar a córrer. El cos està bé pq. he descansat ben bé uns 18 km a pas de caminador. Torno a apujar el ritme, primer a 5,5km/h fins a 6 i 6,5. Vaig passant de tant en tant a algú que no va massa fi. Al km 44 em diuen que tinc 77 persones al davant. Jo no em desanimo i segueixo. Atrapo el Joan de Gironella, 66 anys i caminava/corria com un rellotge, sempre al mateix pas regular tant en pujada com baixada. La veu de l'experiència és clau per no perdre's a la nit.
Anem avançant quilòmetres i passant "ermites" o el què intuim que ho son amb la poca llum que les ilumina. Passem la temuda riera de Marlés. Pels que no heu participat mai en aquesta travessa, us comento que és una riera on hi han de posar una corda i un focus, i que en funció de l'aigua que baixa et pots mullar només els peus o fins a sota la collonera. Les teories per creuar-la són diverses; segons uns, diuen de posar-se bosses de plàstic; els més espartans es treuen les bambes i mitjons i passen descalços.; el Xavi em va recomenar creuar-la a sac encara que et mulléssis els peus. Per sort, no baixava gaire aigua, i es podia passar saltant de pedra en pedra.

Seguim avançant fins al control 7, km 62. Ja estem a la quarta part final del recorregut! L'estómac va aguantant però de tant en tant fa unes punxades que em fan parar; els plàtans del control van anar com anell al dit. Són les quatre de la matinada i fa ja fresqueta; em poso el cangur. Una última pujadeta i ja gairebé tot és baixada. El Joan de Gironella em diu que vagi tirant, que s'estima arribar fresc. Jo pitjo l'accelerador que és camí de baixada. Arribo al darrer control i queden només 8 km! Supero les dues pujadetes del final amb un camí una mica perdedor. Vaig a més de 8km/h. Em queden 2km i 10 minuts per arribar en menys de 13hores. La pujada final de Navàs no em permet mantenir el ritme, i arribo a les 7:03am, 13h i 3 minuts després d'haver sortit. Soc el número 42; es veu que hi ha hagut uns quants que s'han perdut i els he pogut passar :D

A l'arribada la organització et dona el resultat totalment informatitzat, i van actualitzant el llistat de la classificació temporal cada dos per tres en un panell que han muntat. Molt ben organitzat tot plegat. Vaig a la dutxa i el senyor Roca em confirma el perquè dels meus mals de ventre. Curiosament un parell de persones més també han tingut problemes estomacals.

I després de la dutxa, massatges dels alumnes d'una escola de Manresa! 3 persones fent-te massatge alhora després de recorrer 80 km és indescriptible. :)

Res més, només afegeixo que el fet de fer-se de nit és una llàstima perquè no pots veure cap ermita ni el paissatge, que llevat de les zones cremades deu ser preciós. Caldrà tornar-hi de dia i amb cotxe.

Us deixo amb la foto de la única ermita que vaig veure.

Ens veiem a la propera.

Mai enrere!

Pre Marxa Romànica del Navàs

2006-05-05T20:44:00.000+02:00

Demà Sant Tornem-hi!

Una setmana després de la marxa de Riudoms en tornem a tenir una altre. És la Marxa Romànica del Navàs. 80km pel Bages passant pel màxim nombre d'hermites romàniques que hi ha. L'únic problema és que se surt a les 18:00h de demà dissabte. Això vol dir que bona part del recorregut serà a les fosques. Tocarà tocar frontal i no farà calor, però com en moltes travesses que es fan de nit, et perds tot el paissatge. Hi hauré de tornar un altre cop de dia.

El temps per demà pinta bé, diu enterenyinat a la tarda, lluna a la nit i per diumenge al matí núvol total, encara que espero haver arribat ja.

Físicament estic força bé. Això vol dir no desgastat. Aquesta vegada tornaré a portar pals, pq. em van anar molt bé i no conec si el terreny serà molt abrupte o no.

Em despedeixo amb el perfil, que no sembla molt inclinat, però enganya perquè l'escala horitzontal està molt ampliada. Podeu veure que en 4600m acumulats no es para de pujar i baixar.

Ens veiem a navàs o en aquest bloc després de la travessa.

Mai enrere!

Post Riudoms-La Mola-Riudoms

2006-04-30T19:54:00.000+02:00

53,3km i 2550m de desnivell fan 9 punts més!

La cosa no ha começat gaire bé, ja he arribat justet a la sortida, i no he tingut temps per preparar-me bé. Només crema solar a la cara i una mica de baselina, però no m'he cordat bé les bambes ni m'he posat baselina als peus. I la foto friki de rigor a la sortida!

Els temps era assoleiat, i ja des de bon matí feia bastant de vent. Aquest darrer fet s'ha anat accentuant fins al migdia.

Els habituals amb els que em trobo han començat bastant forts, com que al principi era bastant plà, la gent aprofitava. Jo, evidentment, m'hi apunto, però ja he hagut de para dues vegades a cordarme cadascuna de les bambes. Vaig atrapant a la gent, intercanviant salutacions, i fins al Km 12 o 13 que no agafo al Xavi de Sabadell i al seu fill Carles. Però la pujada a Escornalbou no perdona, i jo pujant i baixant ho faig fatal, o sigui que de seguida m'he tornat a despenjar.

Sort que he agafat els pals (malgrat les crítiques rebudes en l'anterior missatge), perquè si bé no han evitat que em cansés, si que han repartit la fatiga per tot el conjunt del cos, de manera que he acabat sense cap sobrecàrrega muscular a les cames, ni als genolls ni res :D

Així a "quatre grapes" arribo a dalt de tot d'Escornalbou. La pujada no ha estat res comparat amb La Mola. Prosseguim amb una baixada pronunciada fins tornar a agafar la segona pujada de la travessa. Respirador del Tunel amunt el vent cada vegada era més fort. Era el Parc Eòlic de la serra de l'Argentera. A la carena el vent et feia volar la gorra i el brunzit dels molins de vents era espectacular. Des d'allà es veia part del recorregut fet a l'anterior prova de la Copa Catalana, la marxa de la Selva del Camp per les muntanyes de Prades.

Deixem la carena per baixar fins al Coll Roig per a començar la pujada a la Mola. Realment sembla un pendent pirinenc, on els pals no servien de res perquè havies de pujar grimpant. A dalt de tot la vista era impresionant, amb el vent com a permanent company. Comença ja la forta baixada amb la idea al cap que l'arribada ja és més a prop que la sortida.

Semblava que només quedaven dues petites pujades fins l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, doncs de petites res i a sobre la baixada era per uns esglaons tallats a la roca on el peu no t'hi cabia. Ara ja "només" quedaven uns 13 km de baixada i pla. Amb els ànims ben alts començo a córrer durant bona part del recorregut, però el cansanci i el fort sol de les 12:00h es fan notar, i vaig parant de tant en tant.

Per postres a Montroig del Camp algú ha tret les cintes que marquen el camí i un company de Val i jo ens hem perdut. Ben bé ha suposat 15 ó 20 minuts donant voltes amunt i avall. Fet i fet no importava, perquè només quedaven uns pocs quilòmetres pel plà, però al de Valls li ha fet molta ràbia perquè volia millorar el temps de l'any anterior.

De Montroig a Montbrió i enganxem amb el recorregut de l'anada. Aquests trams rectes i "plans" de tornada no ho són tant. El sol apreta, i finalment, la plaça de l'església de Riudoms.

Ha estat una travessa bastant exigent, on he acabat mancat de forces però sense cap part en concret del cos fatigada.

La organització ha estat correcte, tot i que una mica més d'aliments sòlids o més adequats per l'activitat física s'haurien agrait.

Ara toca descansar i recuperar forces, perquè d'aqui a menys d'una setmana toca la de Navàs, 80km.

Mai enrere!

Pro Riudoms-La Mola-Riudoms

2006-04-29T10:13:00.000+02:00

Després de la parada de la setmana Santa, reiniciem la competició.

Tornem a repetir caminada a les comarques de Tarragona. Aquest cop la sortida és a Riudoms de la Selva.

Com podeu veure al perfil del recorregot, no és plana, però tampoc hi ha gaire desnivell acumulat (2550m). Té una distància de 53 km dels quals no t'en pots fiar mai, però que els veig assequibles. Com que la setmana inmediatament següent hi ha la de Navàs (que són 80km), aniré a reservar i fins i tot m'enduré els pals per no sobrecarregar els genolls (un es fa gran ja ;)

Físicament no estic al 100%, però el cap de 7mana passat vaig fer una mica de bicicleta, i després he estat 3 dies una mica encostipat, o sigui que entre setmana no he entrenat gairebé res.

Respecte a la previsió meteorològica, diu que farà sol tot el dia, amb temperatures de 13 a 20º. La travessa comença d'horeta (6:30h) així que caldrà aprofitar i anar el màxim de ràpid per evitar el sol del migdia.

Us explico com m'ha anat al següent missatge.

Mai enrere!

Post Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades

2006-04-02T10:27:00.000+02:00

64km i 4700m de desnivell fan 12 punts més!

Aquesta vegada no he fet gaire bon temps (10h 45'), però és que a mi les pujades fortes se m'atravessen, i a aquesta marxa n'hi ha algunes que deu n'hi do.

Ens va fer bastant bon dia. Amb un cel enterenyinat que mantenia una temperatura agradable. Cap a les 2 de la tarda va començar a treure el cap el sol i es va notar de debò, però ja quedava poquet per acabar i així et motivava a arribar més aviat :)

Com que no em coneixia el terreny, i el desnivell feia respecte, vaig seguir una tàctica conservadora, sortint a un pas "lent" fins al km 10 per veure que passava. Fins a l'Albiol no és tant dret com sembla al perfil del recorregut. La pujada als Cogullons si que és més forta (el nom li deu venir perquè és el primer que et passa pel cap quan hi arribes), i després de Capafonts hi torna a haver algun trosset força dret. Vaja, que estic fet per les pujades gaire dretes.

Fins al Km. 30 vaig anar bastant bé, però llavors vaig començar a sentir-me una mica dèbil i mal-estar. Va ser a Prades on em vaig refer amb un potent dinar que la organització havia preparat.

Ja gairebé arribant, després de Bonretorn, em trobo un membre de la organització marcant part del camí. Em pregunta si ho he trobat bé i li dic que si. Decideix acompanyar-me de tornada i m'explica que és el director de la cursa, l'Ernest. Amb l'excusa em força a arribar corrents (menys la pujada de després de la Riera).

En general una cursa molt ben organitzada, que passa per uns paratges excepcionalment bonics, amb unes cingleres espectaculars i el mar de fons. Les muntanyes de Prades no tenen per exemple, res a envejar al Montseny.

Ara a descansar que venen les vacances de Setmana Santa. Ens veiem a la Marxa de Riudoms el 30 d'Abril.

Acabo amb unes fotos de la cursa.

Mai enrera!

Abans de sortir, a les 6:30h, després de fer el "ritual de les cremes"

A l'arribada

Alguns dels participants, d'Esparraguera i Horta.

Pre 3era Marxa La Selva del Camp Muntanyes de Prades (64,6km)

2006-03-30T22:51:00.000+02:00

Aquest dissabte dia 1 d'Abril, té lloc la 2ona etapa de la Copa Catalana. Aniré a la 3era Marxa La Selva del Camp Muntanyes de Prades. No l'he feta mai, i gairebé segur que ningú m'hi acompanyarà (a excepció és clar, dels altres participants). El Pardi potser s'hi apunta a última hora, però em va dir que havia de treballar.

Us poso el perfil perquè us en feu una idea.

Aquesta vegada són gairebé 65km, i el què és pitjor, un desnivell acumulat de 4.700m. Aquest últim factor em farà alentir una mica el pas ;)

Pel perfil crec que es deu assemblar una mica a la travessa del Montseny, però amb 20 km de més. Caldrà per tant, reservar forces pel tram final. Els 10 primers km els penso fer caminant, doncs són tots de pujada. Després hi ha 2 "tirons" més, i no sembla en general que hi hagi cap tram majoritàriament pla.

Físicament no estic fi del tot, doncs el cap de 7mana passat vaig estar engripat, i aquesta setmana he anat només 2 cops a córrer per recuperar una miqueta, però veurem si notaré els km de fa 2 setmanes o no.

La sortida és a les 7 del matí, o sigui que caldrà matinar per anar a les terres tarragonines. La previsió del temps diu sol i núvols, però no amenaça pluja. Només espero que el cel estigui enterenyinat com per a evitar una temperatura massa alta, doncs aquests dies està fent bastanta calor.

Ja us explicaré al proper missatge com ha anat.

Mai Enrera!

Post Marxa dels Castells de la Segarra

2006-03-19T19:06:00.000+01:00

Ja en tenim una!

I 6 puntets menys per la CCCR. La travessa ha anat força bé. El recorregut discorre pels bonics pobles de la Segarra. El paissatge és pla però enganya, perquè els tobogans se succeeixen pujant i baixant sense parar. Es veu que cada any surt d'un lloc diferent, i també canvien el sentit de la volta. Això deu donar un alicient a la prova si la fas més d'una vegada.
He fet un reportatge fotogràfic que el podeu veure aqui.

Aquesta vegada ha vingut la "bèstia parda", altrament conegut com a Pardi. A les 7:00h del matí hem sortit d'Hostafrancs, just quan ja començava a clarejar. Com que el temps estava indecis, he optat per agafar l'impermeable. El Pardi, més experimentat, ha decidit no agafar-lo.

Sortim a bon ritme, corrent suau. Anem deixant gent enrera fins que la situació s'estabilitza i anem al capdavant més o menys els mateixos. Arribem a Florejacs (11km), on hi ha un avituallament potent. No ens entretenim gaire, i seguim endavant.

Seguim corrent a la mateixa velocitat. Passem per un control i arribem a Guissona (20,85 km), el poble on hi ha la segona empresa que més factura de la provincia de Lleida, i de ben segur que algun dia serà una multinacional de l'alimentació.

Continuem, ara ja una mica més cansats. Anem caminant a les pujades i arribem a Llor (26,lkm). Ens jalem l'entrepà de butifarra de rigor, però estem ja bastant petats. Per si fos poc, ens atrapen unes bèsties que entrenaven pel Raid Galuois. Anaven amb una motxilla a l'esquena i al pit, i ens van passar com si estiguéssim aturats.

Seguim, ara ja caminant, fins al següent control de Castellnou d'Oluges, on hi ha unes boniques escales que et fan suar la cansalada.

A dalt de tot de les escales ve un planet i decideixo posar-me l'MP3 i començar a córrer (no gaire ràpid, eh); el Pardi no es troba massa bé i segueix caminant. Segueixo així, fins a Cervera (37,7km) on esperava als participants un avituallament potent. Durant el camí ja gairebé no coincideixo amb ningú. Els múscols de les cames em comencen a fallar, però mentres no senti principis de butllofes o problemes de lligaments, jo segueixo; tanmateix, les agulletes no me les treurà ja ningú!

Llavors comença l'enganyifa, cada control o membre de l'organització que em trobava em deia que només quedava una pujada. Doncs no, ja us dic jo que en vaig comptar unes quantes més.

S'arriba a l'Aranyó i ja només queden 10 km per acabar! Vaig atrapant a uns quants dels que ens havien passat, i arribo a Hostafrancs com a cap d'un "pelotón" que m'estimulaven a córrer perquè no quedéssin per sobre meu :D

Resultat, 5h45 de travessa i he quedat el número 32! El Pardi arriba uns 20 minuts més tard, ja molt més recuperat. Aprifto per estirar i afartar-me mentres l'espero.

No està malament, però no duia els deures de la pre-temporada fets, i es podria dir que he aprovat justet.

Com a travessa és molt bonica, pel paissatge plè d'ametllers florits, els camps verds que hi havia gràcies a les plujes abundants d'aquest any, l'olor a farigola (i a adob ;). Discorre per camins principalment agrícoles, amb un 10% d'asfalt i potser un 10% per camins del costat de les espones.

És una travessa que recomano especialment fer-la amb bicicleta, on hi ha moltes altres rutes ben marcades. També es pot anar per la carretera amb cotxe i visitar els castells, alguns d'ells força antics.

Ara a descansar i recuperar que estic una mica baldat.

Ens veiem d'aqui dues setmanes a la marxa Selva del Camp - Muntanyes de Prades.

Mai enrera!

19/03/2006 Marxa dels castells de la Segarra (51km)

2006-03-17T21:53:00.000+01:00

Ja arriba la primera prova de la Copa Catalana de Caminades de Resistència (CCCR). És el dia de Sant Josep, o sigui que em perdré les celebracions, però aprofito per a dedicar a tots els Joseps i al meu pare aquesta caminada.

La ruta discorre, com el seu nom indica, per la Segarra. La sortida i arribada és a Hostafrancs, bonic poble situat a mig camí entre Cervera i Guissona. És per tant una caminada circular.

Sobre el tipus d'itinerari en desconec totalment el desnivell i traçat recorregut, doncs no he pogut aconseguir cap mapa ni paper explicatiu. A la seva web no hi diuen gaire cosa:
www.welcome.to/marxadelscastells

Amb prou feines he pogut esbrinar on estava situat aquest poble d'Hostafrancs, doncs més d'un crec que anirà a la parada de metro ;)

La previsió meteorològica no pinta gaire bé, temperatures de 5 a 13º; al matí diuen que pluges i cap al migdia sortirà una mica el sol :(

Ja us ho acabaré d'explicar en el proper missatge, de després de la travessa.

El diumenge 19, a les 7 del matí, ens veiem a Hostafrancs!

Mai Enrera!

La Copa Catalana de Caminades de Resistència

2006-03-11T15:08:00.000+01:00

Aquest blog ha estat iniciat davant del repte que m'he plantejat aquest any de fer la Copa Catalana de Caminades de Resistència.

Ja fa anys, que iniciat pel meu amic Francesc i el seu pare, anàvem fent diverses Caminades de Resistència saltejades (les més típiques, Matagalls-Montserrat, Núria-Queralt i Travessa del Montseny). Potser ha estat l'edat (el canvi de les desenes) o perquè ja tocava, aquest any m'he proposat fer tota la Copa Catalana.

Pels no iniciats, explicaré que una Caminada de Resistència és un circuit marcat per la muntanya, on una organització prepara avituallaments i un obsequi a l'arribada. Els recorreguts són variats; a voltes són circumbalacions que arriben d'on han sortit, a vegades consisteix en anar d'un lloc emblemàtic a un altre (Matagalls Montserrat, per exemple). El recorregut és vairat, d'uns 40 a 100km depenent de la cursa, i el desnivell també es variat, amb curses llargues i "planes" (com la Montserrat-Reus) o bé les més accidentades (com la Núria-Queralt).

Totes aquestes caminades s'agrupen en el què s'anomena Copa Catalana, i per aconseguir el trofeu has d'aconseguir 142 punts. Et donen 1 punt per cada 10km i 1 punt per cada 1000m de desnivell. D'aquesta manera, si tens algun compromís que no et deixa fer alguna de les caminades, pots assolir igualment la Copa Catalana, doncs en total sumen més de 1000km.

En aquesta aventura, no hi estaré sol, perquè amb els anys et vas coneixent amb els de sempre, i espero que la gent es vagi apuntant a caminades de forma itinerant. De moment, el Pardi vindrà a la primera, Els Castells de la Segarra, la qual us explicaré en el següent blog.

Espero que us animeu a provar alguna d'aquestes caminades, doncs hi ha molt bon ambient i normalment els paisatges són molt bonics; la més recomanable per iniciar-se és la Travessa del Montseny, per ser de les més curtes (46km) i passa per un dels indrets més bonics del nostre país.

Si algú s'ofereix a venir a recollir el què queda de mi al final de les curses, o veure l'arribada també s'agrairà (jejeje); mentres espera pot aprofitar per passejar per l'entorn.

Mai enrera!